Un exemple a tenir en compte

Ahir, 23 d’abril es va tornar a produir el que es podria denominar “l’efecte il·lusió”.

Milers de persones amb motiu de la Diada de Sant Jordi vàrem sortir al carrer, moguts per una necessitat de sentir-nos persones, lliures, motivades, unides i il·lusionades. El motiu: la necessitat de donar a tot això que he esmentat una forma de felicitat.

Les roses i els llibres, els companys perfectes que ens donaven la coartada per justificar-nos.

I al vespre, perquè hi hagués de tot, un partit del Barça amb els anglesos del Manchester, que observaven la situació amb curiositat i això els va permetre (als jugadors), sense fer un gran partit, mantenir l’esperança d’arribar a la final de la Copa d’Europa.

I ja hi tornem a ser, i jo em pregunto:

- De quin racó del nostre cos surt aquesta fortalesa, que com a país ens fa falta en d’altres ocasions.
- Qui ens ha d’ajudar a empènyer-la, per mantenir aquesta il·lusió en circumstàncies com les que estem vivint: de dificultats econòmiques, de força unitària per disposar del model polític que volem assolir i de manca d’iniciatives que ens permetin obtenir la posició que desitgem com a poble.

El que sí és clar és que la base hi és, i quan sent la necessitat s’hi posa, i això es va demostrar ahir abastament i que el moment torna a ser òptim, perquè tothom està travessant una situació de crisi excepcional de la que com sempre en sortiran els que de veritat siguin capaços.

No vull insistir més perquè sé que les coses materials van per un camí i les de l’ànima per un altre. Però si per una vegada poguessin anar juntes….

L’esperança es l’últim que s’ha de perdre.