El model del qual estem parlant té tres eixos importants, ja esmentats sobre els que voldria reflexionar i que marquen, imposen i condicionen les decisions a mig termini.
Són aquests: la Universitat, els centres de recerca en les seves diverses formes i el sector empresarial.
La Universitat
És el col·lectiu creat des de fa mes temps, organitzat d’una forma més estructurada i amb uns hàbits culturals de difícil modificació, per l’estatus obtingut, i que tracta de mantenir d’una forma permanent, al temps que consolidar, mitjançant la gestió conjunta dels interessos dels diferents centres, en un moment de canvi com el present.
A mes, actualment, esta oferint cursos de formació per gestors de recerca, d’élite a preus de mercat.
Els centres de recerca públics.
De creació molt més recent, han passat d’una etapa inicial intentant donar contingut a una organització de tipus empresarial, per representar els seus interessos com a col·lectiu, a un altre posterior d’intent de solució de les seves necessitats d’una forma individual, forçats per la manca de recursos disponibles.
Només cal recordar fets recents, com la participació en la petició de suport econòmic, per part de determinats centres a entitats financeres de primer nivell, sense més requisit que una negociació individualitzada, amb autodefinició dels seus mèrits, el resultat de la qual pot posar en dificultat l’esforç financer de la resta del col·lectiu, per les demandes de professionals amb condicions de mercat diferents a les existents fins ara.
Aquest fet, sumat a la cada cop més forta dependència des de l’Administració Pública, ha fet que es passi d’una etapa de fort impuls al desenvolupament dels centres a un altre d’alentiment del suport atorgat, en funció de les disponibilitats atorgades per el Departament d’Economia i Finances i a l’espera de disposar d’uns mecanismes objectius d’avaluació, per continuar el finançament amb nous contracte-programes.
Tot això sumat a les reduïdes disponibilitats financeres aportades, en un moment de manca de recursos per la negociació de l’Estatut d’Autonomia, li han fet perdre la seva força com a col·lectiu , fins i tot a nivell de centres d’excel·lència.
Aquestes circumstàncies, però, els han permès a nivell individual, com ja hem esmentat, convertir-se en veritables empreses per garantir la seva continuïtat en molts casos des de la seva etapa inicial.
Les empreses privades
Com no podia ser d’altra forma han gestionat els seus interessos en funció de les seves expectatives de rendibilitat a curt termini, en un moment especialment de gran variabilitat en conceptes com: genèrics, globalització, marges comercials etc. que no las ha fet especialment sensibles a projectes a mig termini i en alguns casos a diversificar el seu camp de negocis.
La suma d’aquestes situacions descrites no ha fet més que donar forma al que es pot definir com un triangle de les Bermudes en el qual es veu la superfície però es desconeix els moviments que circulen per sota i no faciliten un diàleg fluït i sincer, entre forces que, sens dubte, són les úniques que poden donar resultats treballant en la mateixa direcció.
Dos organitzacions, creades per la Generalitat, prenen protagonisme en aquesta etapa i amb aquests antecedents. Són la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) i la BioRegió de Catalunya (BioCat).
A elles adreço aquest repte amb una frase que utilitza una amiga meva: Visquem i vegem.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada