dilluns, 28 d’abril de 2008

La tercera via en el finançament autonòmic

Aquests darrers dies d’abril, un cop produïda la pressa de possessió del nou equip de Govern, torna a la màxima actualitat el tema del finançament autonòmic.

La situació no es nova i els interlocutors tampoc, i d’una forma mes específica, la referida a la proposta Espanya-Catalunya. L’Estatut, aprovat per les Corts espanyoles i pel Parlament i el poble de Catalunya, és el punt de partida de la discussió i dos “pesos pesats” de l’economia, el ministre Solbes i el conseller Castells els interlocutors per trobar la fórmula. Cal “ajustar” la situació actual i plantejar-ne una de nova que tingui una durada raonable i que, sens dubte, ha de tenir en compte els principis de solidaritat, de coherència i d’equilibri, tants cops esmentats.

En aquest moments, com no podia ser de forma diferent apareix la tercera via, representada per les comunitats autònomes, que fins al moment s’han beneficiat del sistema, i el president del Govern, que un cop mes demana que el “café sea para todos”. Però el president no demana només això sinó també, que la proposta no li espatlli l’actual mapa d’electors que li ha donat una còmoda majoria per governar Espanya.

Aquí tots ens juguem el nostre paper en la consecució d’un nou resultat just, però no només això sinó el paper que en el futur hem de seguir jugant cada autonomia.

Em ve a la memòria, en aquest moment el que va ser la proposta del ex-president Pascual Maragall d’establir, amb les cartes sobre la taula i tenint en compte que triunfos son oros
un equilibri que sortís de la realitat de Catalunya com a motor de l’economia i una fidelitat de participació en un model de país, Espanya que continues avançant com a centre de primer nivell en la pressa de decisions a nivell europeu i mundial.

Si aquest acord no és acceptat com a raonable i els actors es limiten a deixar passar el temps i que les circumstàncies facin més que els que pacten, pinten bastos seguin el símil de la baralla.

El que sí hauríem de fer, si aquesta proposta no sura, és anar de copes i mantenir les espases en alt.

I no vull oblidar que tot això ha de venir acompanyat de la voluntat de tot el poble de Catalunya i de les seves forces reals (empresaris, treballadors, societat civil i perquè no, partits polítics), que no és poc.

Com el títol del bloc, un laberint.

dijous, 24 d’abril de 2008

Un exemple a tenir en compte

Ahir, 23 d’abril es va tornar a produir el que es podria denominar “l’efecte il·lusió”.

Milers de persones amb motiu de la Diada de Sant Jordi vàrem sortir al carrer, moguts per una necessitat de sentir-nos persones, lliures, motivades, unides i il·lusionades. El motiu: la necessitat de donar a tot això que he esmentat una forma de felicitat.

Les roses i els llibres, els companys perfectes que ens donaven la coartada per justificar-nos.

I al vespre, perquè hi hagués de tot, un partit del Barça amb els anglesos del Manchester, que observaven la situació amb curiositat i això els va permetre (als jugadors), sense fer un gran partit, mantenir l’esperança d’arribar a la final de la Copa d’Europa.

I ja hi tornem a ser, i jo em pregunto:

- De quin racó del nostre cos surt aquesta fortalesa, que com a país ens fa falta en d’altres ocasions.
- Qui ens ha d’ajudar a empènyer-la, per mantenir aquesta il·lusió en circumstàncies com les que estem vivint: de dificultats econòmiques, de força unitària per disposar del model polític que volem assolir i de manca d’iniciatives que ens permetin obtenir la posició que desitgem com a poble.

El que sí és clar és que la base hi és, i quan sent la necessitat s’hi posa, i això es va demostrar ahir abastament i que el moment torna a ser òptim, perquè tothom està travessant una situació de crisi excepcional de la que com sempre en sortiran els que de veritat siguin capaços.

No vull insistir més perquè sé que les coses materials van per un camí i les de l’ànima per un altre. Però si per una vegada poguessin anar juntes….

L’esperança es l’últim que s’ha de perdre.

dimecres, 23 d’abril de 2008

La recerca a Catalunya: Introducció (1/10)

Al fil d’un escrit publicat a “The Lancet” en relació al Codi Ètic Científic m’ha semblat adient desenvolupar d’una manera senzilla i de fàcil comprensió aquest llibret que pretén aportar idees en relació a la recerca a Catalunya i reflectir un conjunt de circumstàncies que l’envolten, en un moment en què la recerca és actor principal, en un món cada cop més globalitzat i en el qual, a partir de l’Agenda de Lisboa, se li ha donat un paper de protagonista, com a motor pel desenvolupament d’Europa en els propers anys.

En l’article esmentat es diu, entre d’altres coses, que “aquells que exerceixen una carrera científica entren en una professió a la qual la societat atorga un gran privilegi. Això els hi permet desenvolupar el que els fascina: la satisfacció de la curiositat, amb freqüència a expenses del públic”.

La ciència, com diu Umberto Veronesi en la introducció del llibre “Apriamo le porte alla scienza”, està avui lluny de la gent i l’enorme progrés científic no és considerat adequadament en l’àmbit del debat cultural, com si fos un cos estrany a la societat.

El diccionari de la Llengua Catalana defineix RECERCA com acció de recercar. Acció de cercar amb tota cura per trobar o descobrir alguna cosa, investigació. També defineix com RECERCAR: cercar de nou. Cercar amb tota cura i atenció per trobar o descobrir alguna cosa d’interès científic, històric, mèdic, etc., investigar.

Aquestes són les característiques dels homes i dones de la recerca amb els quals els professionals de la gestió hem de compartir espai per avançar en la consecució dels objectius fixats.

Com deia recentment Denis Macshane, diputat del Parlament britànic, un dels tres grans reptes a assolir avui a Europa és: “invertir en les universitats i la recerca per tal de desenvolupar una nova activitat econòmica”.

Recentment, a Catalunya, s’ha obert un debat sobre les perspectives de la recerca a mig termini amb la constitució d’un Comitè d’Experts per elaborar un document que permeti proposar un conjunt de mesures per obtenir una gestió òptima de la mateixa, en funció dels recursos esmerçats.

Vull donar les gràcies a totes les persones, que d’una o altra manera m’han ajudat a fer aquest treball, d’una manera molt especial a Núria Nadal i Raül Toran per el seu suport en aquesta etapa de la meva gestió, i espero que el contingut del mateix ajudi a comprendre una mica més la realitat del món de la recerca, tant d’actualitat i tanta necessitat de debat, per entendre-la com una activitat normal, com d’altres, que donem com a necessàries en la nostra vida diària.

La recerca a Catalunya: La carrera professional (2/10)

Per a una persona no coneixedora de l’activitat a què estem fent referència resulta difícil fer-li entendre el que en l’argot més comú es coneix com a “carrera professional”. Com que no està regulada d’una forma exhaustiva és necessari aprofundir-hi.

L’ordenament emprat en el llenguatge administratiu, d’auxiliar, oficial, cap, directiu etc. es transforma en l’activitat de recerca i apareixen les figures de l’investigador en formació pre-doctoral o post-doctoral, tècnic especialitzat, col·laborador científic, investigador i investigador principal.

Són etapes més o menys llargues, sempre subjectes a circumstàncies específiques i per què no dir-ho transitòries, fins a trobar un punt que permeti una estabilitat professional, en el sentit que avui pot tenir aquesta paraula, des d’un punt de vista laboral. La seva evolució depèn del nombre de publicacions i els impactes que tinguin i de la participació en un grup de massa crítica que vagi treballant sense descans amb projectes de recerca, o suport tècnic dels mateixos.

Però recentment estem sentint opinions que per valorar la incidència del treball consideren més important “l’impacte del factor que el factor d’impacte” o que posen en dubte que l’esmentat factor serveixi per mesurar el prestigi de les publicacions científiques.

Les oposicions i els concursos de mèrits són, en molts casos, el mitjà per adquirir un càrrec superior i sempre estan sotmesos a la decisió d’un tribunal, que com en tota decisió humana encara que sigui compartida, pot fer que malgrat haver-se preparat amb profunditat no aconsegueixin el resultat esperat. I torna a començar.

Avui, l’obertura de les fronteres i la creació de nous Centres ha ampliat el nombre d’investigadors susceptibles d’incorporar-se, en competència amb els que han desenvolupat la “carrera professional al propi, amb una sana competència que, sens dubte, millorarà la qualitat del col·lectiu.

Fins a quin punt pot continuar aquesta situació com a base per formar una massa crítica en un Centre de Recerca? Sembla que en els programes electorals dels partits d’àmbit estatal quelcom es mou i la sensibilitat en aquest sentit aflora.


En el futur veurem els resultats.

La recerca a Catalunya: El passat recent (3/10)

No cal remuntar-se molt lluny per trobar el punt de partida que hem de fer servir com a referent. En aquest cas el situaríem en l’inici de la darrera etapa democràtica i pot ser, encara més recentment, amb la incorporació d’Espanya a la Unió Europea.

Una vinyeta dibuixada abans de la democràcia pel gran humorista Cesc expressava la situació i el sentiment de l’època, en una reunió una persona manifestava: “Como que los cerebros están en el extranjero realizaremos las investigaciones por correspondencia.”

En aquest context l’activitat de recerca, en biomedicina com en altres camps de la ciència, ha estat bàsicament constituïda pel gran Centre de Recerca, el CSIC, i aquells altres centres que depenent d’empreses privades han desenvolupat tecnologia aplicada als seus processos productius.

Els traspassos de les competències de recerca a les comunitats autònomes han representat un nou esglaó en aquesta evolució i així ens trobem avui amb un seguit de centres específics creats a les diverses comunitats dirigits per investigadors de més o menys renom i que conformen la realitat.

Els models de funcionament varien, coexistint centres de la mateixa especialitat, en l’àrea de biomedicina, o d’altres disciplines científiques i d’altres creats i que han evolucionat en funció d’un desenvolupament més integral d’una activitat com pot ser el cas de l’agricultura, la ramaderia i la indústria alimentària com els exemples de l’IRTA a Catalunya o el Centro de Tecnología de los Alimentos a València.

Tot això sense oblidar els projectes d’àmbit europeu, recentment constituïts pels països membres de diversos sectors, com puguin ser telecomunicacions, navegació aèria, etc. amb èxits no massa afalagadors, fins ara.

I així arribem a Espanya al moment actual. Amb una estructura global per organitzar, amb centres de característiques similars d’àmbit local, autonòmic o estatal. Aquestos han de donar resposta a unes necessitats de mercat d’àmbit com a mínim europeu i amb uns recursos econòmics molt importants, a més dels propis, pel traspàs que es preveu, procedents de fons estructurals de la Unió Europeus a R+D a més dels aportats per cada país membre.

Però això és objecte d’un altre capítol.

La recerca a Catalunya: El present (4/10)

Els primers anys del segle XXI han estat el punt de partida d’una nova etapa en la gestió dels centres de recerca amb vocació d’excel·lència i de posicionament en el seu mercat potencial, marcat per la capacitat científica per donar resposta als reptes plantejats.

L’impuls a Catalunya ve donat per la voluntat del Govern de la Generalitat de Catalunya, concretament del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació que al juny de 2003 presentava en el marc del III Pla de Recerca de Catalunya 2001-2004 el conjunt d’inversions previstes i desenvolupades, per escurçar amb rapidesa la distància que ens separava de les àrees capdavanteres d’Europa.

És així que al voltant d’un centre, independentment de la seva especialitat, existia una justificació de ser, uns objectius fixats en el seu document de constitució i un entorn que cal gestionar i del qual cal treure el màxim profit, donant la màxima resposta possible.

Entenem que formen part d’aquest entorn:

- Les Administracions Públiques, que han apostat decididament per aquesta línia i a les que cal demanar el màxim suport als centres creats.

- Les empreses privades relacionades amb la seva activitat que, sens dubte, necessiten respostes dels centres de recerca i universitats per mantenir la seva competitivitat.



- Els Centres de Recerca existents amb característiques homogènies arreu del món, per establir línies de col·laboració.


Amb aquest plantejament cal elaborar, en cada cas i previ a la creació de cada centre, un pla estratègic, a mig termini, per avaluar les necessitats i els recursos necessaris per realitzar l’activitat.

D’aquesta manera i amb un model de gestió àgil i uns mecanismes de control realment curosos l’activitat de l’empresa té possibilitats d’èxit.

Allò realment important no és, només, la dimensió del centre, sinó la seva massa crítica d’investigadors en funció de la seva capacitat de fer recerca i de relacionar-se amb altres persones, institucions o empreses. El que avui és pretén definir com a “triple hèlix”.
En resum: vocació, treball i capacitat d’autocrítica són tres eixos a tenir sempre presents, en qualsevol projecte que es pretengui dur a terme.

La recerca a Catalunya: El Triangle de les Bermudes (5/10)

El model del qual estem parlant té tres eixos importants, ja esmentats sobre els que voldria reflexionar i que marquen, imposen i condicionen les decisions a mig termini.

Són aquests: la Universitat, els centres de recerca en les seves diverses formes i el sector empresarial.


La Universitat

És el col·lectiu creat des de fa mes temps, organitzat d’una forma més estructurada i amb uns hàbits culturals de difícil modificació, per l’estatus obtingut, i que tracta de mantenir d’una forma permanent, al temps que consolidar, mitjançant la gestió conjunta dels interessos dels diferents centres, en un moment de canvi com el present.

A mes, actualment, esta oferint cursos de formació per gestors de recerca, d’élite a preus de mercat.

Els centres de recerca públics.

De creació molt més recent, han passat d’una etapa inicial intentant donar contingut a una organització de tipus empresarial, per representar els seus interessos com a col·lectiu, a un altre posterior d’intent de solució de les seves necessitats d’una forma individual, forçats per la manca de recursos disponibles.

Només cal recordar fets recents, com la participació en la petició de suport econòmic, per part de determinats centres a entitats financeres de primer nivell, sense més requisit que una negociació individualitzada, amb autodefinició dels seus mèrits, el resultat de la qual pot posar en dificultat l’esforç financer de la resta del col·lectiu, per les demandes de professionals amb condicions de mercat diferents a les existents fins ara.

Aquest fet, sumat a la cada cop més forta dependència des de l’Administració Pública, ha fet que es passi d’una etapa de fort impuls al desenvolupament dels centres a un altre d’alentiment del suport atorgat, en funció de les disponibilitats atorgades per el Departament d’Economia i Finances i a l’espera de disposar d’uns mecanismes objectius d’avaluació, per continuar el finançament amb nous contracte-programes.

Tot això sumat a les reduïdes disponibilitats financeres aportades, en un moment de manca de recursos per la negociació de l’Estatut d’Autonomia, li han fet perdre la seva força com a col·lectiu , fins i tot a nivell de centres d’excel·lència.

Aquestes circumstàncies, però, els han permès a nivell individual, com ja hem esmentat, convertir-se en veritables empreses per garantir la seva continuïtat en molts casos des de la seva etapa inicial.

Les empreses privades

Com no podia ser d’altra forma han gestionat els seus interessos en funció de les seves expectatives de rendibilitat a curt termini, en un moment especialment de gran variabilitat en conceptes com: genèrics, globalització, marges comercials etc. que no las ha fet especialment sensibles a projectes a mig termini i en alguns casos a diversificar el seu camp de negocis.

La suma d’aquestes situacions descrites no ha fet més que donar forma al que es pot definir com un triangle de les Bermudes en el qual es veu la superfície però es desconeix els moviments que circulen per sota i no faciliten un diàleg fluït i sincer, entre forces que, sens dubte, són les úniques que poden donar resultats treballant en la mateixa direcció.

Dos organitzacions, creades per la Generalitat, prenen protagonisme en aquesta etapa i amb aquests antecedents. Són la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) i la BioRegió de Catalunya (BioCat).

A elles adreço aquest repte amb una frase que utilitza una amiga meva: Visquem i vegem.

La recerca a Catalunya: Models de gestió (6/10)

A l’analitzar els diversos models utilitzats per desenvolupar la gestió en centres de recerca, cal fer una clara distinció entre empreses públiques i empreses privades.

En el primer cas, la personalitat pública dels centres de recerca justifica les fórmules jurídiques de fundació i consorci així com la d’empresa pública.

No és aquest el moment de fer una anàlisi dels avantatges d’una o altre forma, però si es pot indicar que en tots els casos cal optar per la forma jurídica que permeti una major simplificació en la pressa de decisions que, per una altra banda, pot resultar decisiva per la naturalesa de l’activitat.

El que sí resulta fonamental per realitzar l’activitat és la definició clara dels òrgans de govern, les seves funcions i la dels poders atorgats als gestors per realitzar les tasques del dia a dia.

És sempre millor, sens dubte, qualsevol fórmula en la qual els gestors de primer nivell puguin prendre el màxim nombre de decisions un cop aprovat el marc de referència (missió, pressupost ordinari i d’inversions), i la definició de la sistemàtica d’informació periòdica als òrgans de govern, que una fórmula que limiti les autoritzacions per quantitats, que a la llarga imposa una dificultat per la gestió, mai justificada.

Sempre queda el recurs de valorar als gestors per la seva capacitat i els seus resultats i prendre les decisions adients, en relació a la seva continuïtat.

Pel que fa al sector privat no cal fer més esment a les fórmules jurídiques ja que no existeixen fórmules diferenciades, no més que les derivades de la limitació de responsabilitats. En tot cas, i en funció dels tipus de recerca, pot ser que existeixin disposicions fiscals que incentivin la seva implantació com poden ser cessions d’espais, deduccions per inversions o d’altres, però això és un tema de tipus fiscal, que no ens correspon tractar aquí.

Un aspecte molt important a tenir en consideració és la voluntat d’interrelació i les sinèrgies entre centres i la voluntat de l’Administració de conèixer el seguiment de l’activitat de cadascun.

És per això que cal establir un mecanisme de seguiment a nivell empresarial en forma de contracte-programa per garantir que les previsions establertes es compleixen o en el seu cas que es justifiquen les seves desviacions.

Entenem que l’Administració ha d’establir un marc de referència en el qual han de trobar-se confortables els centres i sentir-se recolzats d’una manera uniforme.

M’explicaré. Entenc que els centres es troben en un mercat competitiu, que la seva especialitat i estructura és la que marca la seva capacitat de gestió i les decisions a prendre, i en tot cas la informació a facilitar a l’Administració ha de ser la necessària per tal que conegui les dades consolidades, per donar resposta a les peticions rebudes.
En resum: no sóc partidari de models intervencionistes i sí del suport, si s’escau, per part d’una Administració àgil i eficaç. Els centres són els veritables actors i responsables dels resultats obtinguts.

La recerca a Catalunya: L'organització interna (7/10)

Un dels temes que m’ha preocupat del conjunt de l’anàlisi és la fórmula organitzativa o, millor dit, l’organigrama que pugui adoptar un centre de recerca.

Per definició, i amb independència de la mida que tingui, és indiscutible que la figura del Director és clau en la definició, les previsions i el funcionament de l’activitat.

A partir d’aquesta realitat cal plantejar la resta de l’estructura per obtenir la màxima eficiència. A mesura que l’estructura d’un centre creix, es planteja la problemàtica de la delegació de responsabilitats necessària per una àgil pressa de decisions.

En el desenvolupament de l’activitat científica, a banda de la rutina establerta per avançar en la recerca de resultats, es dóna un fet que és la possibilitat per part de l’investigador de plantejar-se canvis, necessaris en un recorregut que tracta de descobrir nous fets, útils per a la recerca desitjada.

Cal en aquest cas la tutela de l’investigador principal o cap de grup de recerca per avaluar les circumstàncies i per tant aquesta figura pren força a mesura que la dimensió augmenta.

És en aquest punt i en la figura de l’investigador principal on és pot produir, o no, un nou salt endavant significatiu en l’organització. M’explicaré: m’ha resultat oportuna la lectura d’un article, recentment publicat pel professor de Microbiologia de la Universidad de Murcia Dr. Joan Carlos Argüelles. Diu el següent:
“Els espectaculars avenços científics són patrimoni de professionals finançats amb fons públics o capital privat, reclutats com investigadors amb dedicació exclusiva. Una conseqüència del nou paradigma ha estat la substitució del científic individual pel grup d’investigació, estructurat a mode de piràmide jerarquitzada, amb un director al front, altres membres consolidats dotats de base sòlida, sinònim de postdoctorals més un grup d’investigadors en procés de formació inicial.”

Només amb una evolució en aquest sentit es produirà l’existència d’una organització potent. Si a més s’entén, que per la millor qualitat de la producció, es necessita el suport d’un equip de gestió i s’obté la complicitat del grup, el resultat serà satisfactori.

Un altre aspecte a considerar és la funció de la Gerència. És una activitat en la qual el “management” ha de tenir en compte aspectes tan variats com la descripció de la seva figura en els Estatuts: la capacitat de relació externa i interna, la gestió de persones (els investigadors principalment), així com la planificació i gestió dels recursos disponibles en cada moment.

Sempre que tracto aquest tema aprofito per recordar el títol d’un llibre que em va marcar en el seu dia que és “El economista en su laberinto”, escrit pel professor Roberto Velasco. En aquest cas, aquest concepte és una realitat que no té discussió i l’èxit només es pot aconseguir si es té una maduresa professional i una forta capacitat d’interrelació.

Avui la situació és molt similar a la produïda en la gestió hospitalària fa uns quants anys, coincidint amb el traspàs de competències de l’Estat a les Comunitats Autònomes

No voldria deixar d’esmentar que la planificació de l’activitat, gestionada per administradors públics, ha de venir emmarcada per un Pla a llarg termini i controlada utilitzant uns paràmetres objectius, prèviament definits i pactats.

El manteniment permanent d’una relació fluida i sincera entre els administradors i els màxim responsables dels centres és una de les claus per l’evolució positiva dels centres.

La recerca a Catalunya: La comunicació de la recerca (8/10)

Voldria aprofitar l’oportunitat que dóna tractar la recerca des de diferents òptiques i incloure una referència als aspectes de la seva comunicació.

Recentment s’ha celebrat el IV Congres de Comunicació Social de la Ciència. I en les conclusions adoptades s’incloïen les següents:

- Existeix una massa crítica de cultura suficient per que pugem parlar d’un àrea del coneixement basada en la comunicació social de la ciència.

- Al costat d’aquesta dada tan positiva, ens trobem amb una ombra: encara no existeix un reconeixement real per part de les administracions, centres de recerca i de la pròpia comunitat científica d’aquesta importat tasca.

- La divulgació no és una activitat esporàdica. És una espècie de pluja fina que ha de calar.

- La investigació en cultura científica ja no es limita a la descripció d’experiències.

- Existeix cada cop més un interès social per la ciència.

- El repte és aconseguir una ciutadania amb coneixement científic suficient que li permeti participar en la presa de decisions democràtiques davant d’un nou marc de problemes globals.


En conclusió, crec que val la pena tenir en compte aquesta realitat per aprofundir en els fets que es recullen i tenir-los en compte com un element d’una gran importància com a part d’una estratègia que permetrà avançar en el complex dia a dia d’una activitat com aquesta.

Voldria afegir com explicita, en aquest cas erròniament, una dita castellana que caldria substituir per “el buen paño en el arca NO se vende”.

La recerca a Catalunya: El futur (9/10)

Si m’ho permeten, com a economista no em resisteixo a fer previsions. A més, al no ser quantitatives, el grau d’error no serà significatiu.

Com en totes les activitats productives sembla que el procés de maduració de l’activitat de recerca ha d’existir, però de ben segur que en tindrà relació amb l’evolució de les necessitats de la població, la quantitat de recursos que es puguin esmerçar i la voluntat de dedicar els màxims esforços en trobar solucions.

La capacitat de retorn dels recursos utilitzats i el grau de resposta obtinguda marcaran el futur. I és necessari no oblidar la rapidesa amb què les innovacions es produiran i les necessitats de respostes ràpides que s’exigiran.

La potència dels equips instal·lats i la velocitat de càlcul dels ordinadors faran necessari, encara més, potenciar les aliances amb una dimensió cada cop més àmplia del territori a cobrir per la recerca, per tal d’amortitzar les inversions necessàries. Tot un repte per als futurs gestors.

A més, caldrà analitzar l’evolució del sector públic i privat per estar coordinats al front de la gestió dels centres de recerca. No en tinc dubte que, dels centres de decisió, el sector privat serà el que millor podrà ajudar, des dels consells de direcció, a la presa de decisions. Sobre tot, tenint en compte la importància d’obtenir el màxim grau d’aplicació dels resultats obtinguts.

Aprofito per fer una petita referència als comitès d’experts. Fa anys que em dedico a la gestió, tant en el sector públic com en el privat, i puc dir tres coses amb risc de no equivocar-me:

1.- En el moment que es constitueix un comitè per marcar una estratègia de futur és clar que individualment no es té la capacitat suficient per abordar la solució d’un problema.

2.- El factor temps juga a favor de qui ha pres aquesta decisió i en contra de la solució del problema plantejat.

3.- L’aplicació de la resposta rebuda ha de posar-se en pràctica a mig termini ja que sempre té un abast que va més enllà de les possibilitats reals d’aplicació.

I per acabar us deixo unes reflexions fetes per científics de reconeguda solvència:

Eudald Carbonell i Robert Sala en el llibre “Encara no som humans” diuen “anem deixant de ser unitats isolades de treball i es va generant una consciència universal del paper de la ciència i dels seus creadors molt més enllà del que mai cap ésser viu a la Terra hagi pogut creure. L’acceleració que representa el coneixement científic pot trencar les parsimònies del temps natural”.

Joan Massagué en una darrera entrevista publicada: “Qualsevol persona que es dediqui a la recerca, inclòs els que ho fan des de l’Administració, han de sentir-se insatisfets.” Pel que fa als fons destinats a la recerca afirma: “Mentrestant la xifra sigui raonable jo preferiria la bola de vidre que em digués per quant de temps es mantindrà l’esforç públic, perquè el que compta és la continuïtat.”

La recerca a Catalunya: Conclusions (10/10)

Ens trobem davant d’un sector d’activitat, el de la recerca, en el qual es donen unes característiques especifiques que tractaré de resumir:


1.- Constitueix una activitat apassionant des de la perspectiva de poder satisfer la curiositat en temes específics, mitjançant l’experimentació, l’anàlisi dels resultats obtinguts i la possibilitat de mantenir contactes amb centres afins o complementaris per poder millorar la capacitat de resolució dels problemes plantejats.

2.- Defineix un model de gestió amb resultats a mig termini que necessita justificar a curt, a banda de la disposició dels recursos obtinguts, els avenços en forma d’impacte i factors d’aplicació. No vull dir amb això, que prèvia a la decisió d’emprendre l’activitat, no sigui fonamental tenir una perspectiva raonable de la capacitat d’obtenir i desenvolupar projectes de recerca que justifiquin la existència del centre com a tal .

3.- Queda emmarcat en un entorn entre les fases anteriors i posteriors del conjunt d’activitats relacionades amb l’activitat. En el cas de la recerca biomèdica una fase inicial com és la de detectar les necessitats a investigar i una fase posterior com la de materialitzar els resultats en l’aplicació real de les conclusions.

4.- Es disposa d’uns clients, els investigadors, als quals s’ha de fer veure la necessitat de la gestió, també, en el seu món, tan específic per a ells.

5.- Cal aplicar una ètica científica, com a conseqüència de la importància de la feina que es realitza i la possibilitat de fer una reflexió activa amb d’altres professionals de les implicacions i impactes dels resultats obtinguts abans de fer-los conèixer.

Recentment deia el Sr. Ramon Folch que: “la recerca ha de ser part de l’economia i només així la recerca no econòmica també serà possible”.

Davant d’un conjunt de circumstancies com les indicades... Qui és capaç de negar la importància de l’activitat de recerca i de la seva gestió per part de bons professionals i del privilegi que representa poder formar part del col·lectiu que hi participa?

Per acabar uns conceptes extrets del llibre “L’art de la Guerra” escrit pel general xinès Sunzi fa uns 2.500 anys i citat en un altre més recent del Sr. Àngel Pes Guixà que porta per títol “Necessitem Governants”, d’actualitat per la nostra anàlisi.



Són els següents:

- “Sense cohesió a l’estat no és possible desplegar l’exèrcit. “

- “Guanyarà qui conegui quan convé combatre, i quan no convé.”

- “Guanyarà qui disposi d’un estrateg competent.”

- “No ser derrotat depèn d’un mateix.”


I una darrera reflexió per tancar el llibre. En aquest cas, de Joe Paterno, que em sembla molt oportuna, citada en el llibre “Go Team” de Ken Blanchard: “Quan un equip supera el rendiment personal i aprèn a confiar en ell mateix, l’excel·lència és fa realitat”.