dimecres, 17 de setembre de 2008

El trimestre de veritat.... i els propers

És curiós pensar com les ganes d’escriure, com les de consumir, se’n van i vénen en funció de l’entorn.

Ja vaig anunciar un major espai entre escrit i escrit al tornar de les vacances però no li vaig donar tanta importància perquè m’imaginava que les idees fluirien amb més intensitat i l’opinió apareixeria sense dificultat.

És per això que pot ser cert que estem en el trimestre de la veritat, el quart de l’any 2008, en el qual sembla que no passa res i, en realitat, passa molt. Diuen que no en tenim la culpa del que passa, que som molt més resistents que d’altres molt més importants, però que hem de conviure amb les conseqüències del que estem vivint.

Ens hem d’adaptar als temps que vindran, que no sabem exactament com seran, el que sí sembla clar és que més difícils i només nosaltres ens en podrem sortir.

Algú te una recepta millor que passar aquest darrer trimestre i els propers com es presentin? Que me la faci conèixer.

Jo, mentrestant, espero ser avi d’un segon nét, seguir gaudint de la companya de la família, (per cert avui fa quaranta anys que em vaig casar) i de la meva feina fins que s’acabi, que no és poc

O és que ens creiem que podrem seguir creixent només amb l’engany de viure per sobre de les nostres possibilitats, amb crèdits per sobre de les garanties reals, el finançament de guerres sense sentit i l’augment indefinit del preu de les primeres matèries per obra i gracia de l’Esperit Sant?

Els experts diuen que d’aquestes situacions cal treure’n lliçons i sortir-ne enfortits.

Fem l'esforç, un cop més. No tenim res més a fer.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Hem de tornar a la facultat

Ahir vaig tenir una sensació estranya. La decisió del govern d’Estats Units d’Amèrica d’intervenir les dues entitats gegants hipotecàries, Freddie Mac i Fanie Manie, va fer reaccionar les borses mundials al temps que el seu valor ha seguit baixant.

Trichet, el màxim responsable del Banc Central Europeu ha aplaudit la decisió, però avisant de la debilitat de l’economia.

Avui sembla que l’optimisme ha durat justament un dia, i la continuïtat de l’eufòria no es consolida.

Aquesta situació econòmica, produïda pels factors que tothom ja ha repetit abastament ( pujada del preu del cru, creixement injustificat de la construcció amb preus de venda inabastables per la majoria de la població, hipoteques concedides sense garanties reals i traspassos de les mateixes d’institució bancària a institució bancària) ha petat i cal esperar que la resituació de les magnituds de totes les variables permeti situar l’economia en el lloc que li pertoca.

Dues constatacions a fer per justificar la necessitat de tornar a la facultat:

1.- M’han d’explicar, i ho haig d’entendre, què hi ha darrera d’un govern com el d'Estats Units per poder garantir, amb una aportació econòmica, la resposta a la fallida dels seus gegants hipotecaris. En aquest moment, els recursos reals per utilitzar estan en mans dels Emirats Àrabs i els altres productors de cru de la resta del món.

2.- Quin model cal dissenyar perquè un cop produït el desgavell es pugui tornar, si realment es desitja, a una economia productiva, competitiva com la que ens varen ensenyar a la facultat, on les corbes de l’oferta i la demanda es tallaven en un punt i a increments de la producció corresponien millores en els preus.

Mentretant, vaig a llegir “La Ciencia Humilde”, llibre del que ja vaig parlar abans de les vacances, i que, per una mandra no justificada, no he començat a fer-ho.

A veure si m’ajuda a veure la llum.

dimecres, 3 de setembre de 2008

Tornem a la feina

Benvolguts amics,

Com diuen els entesos al acabar les vacances, tornem a la feina.

No faré cap exposició del sentiment pel fet de tornar ni de la forma en què s’ha produït: doncs només un petit pinçament del nervi que el lliga amb la vèrtebra L5 m’ha impedit començar el dia 1, però ho he pogut fer l’endemà després de ser visitat per el meu amic i reumatòleg de confiança.

Així que avui reinicio el contacte amb tothom, i només desitjo que el que pugui escriure de nou, que de ben segur no serà tan continuat com a la primera etapa, ens faci establir una relació mes cordial.

Cada cop es fa més difícil sortir del model de temes que ens té a tots entabanats: situació econòmica, finançament autonòmic, riscos de la globalització, situació del Barça i avui l’opinió de la ciència que troba les claus que ens fa infidels.

En tot prometo participar tenint present les paraules del Baró de Cubertin: l’important no és guanyar.

dijous, 31 de juliol de 2008

A l’estiu, tota cuca viu

Després d’un inici de blog a un ritme que considero frenètic, per a una persona que no té com a tasca principal l’escriure, penso que correspon una etapa de descans coincidint amb les vacances. De forma tal que ambdues parts, relator i receptor, ens donem una treva.

Vull recordar que el 23 d’abril es va donar una coincidència i una frustració. La coincidència era una data important com és el dia del llibre i la frustració, la dificultat de publicar d’una forma reduïda i molt dirigida a companys de professió d’un document dedicat a la recerca a Catalunya, lloc en el qual realitzo la meva feina de gestor.

Potser per això al llarg d’aquests tres mesos he repetit conceptes i idees que portava dins i que aquest mitjà m’ha permès.

Ah!, per cert: recomano a les persones que sentin la necessitat d’expressar-se que no dubtin en utilitzar aquest mitjà econòmic, obert i de relació que dóna molt de sí.

I he començat amb un títol prou conegut perquè estic convençut que tot allò que ens preocupa, que ens fa perdre la son i que li donem gran importància, l’estiu dóna motius suficients per veure les coses d’un altre color, gaudir de la tranquil·litat d’un descans merescut. a la platja , al camp o simplement a casa gaudint de les petites coses que, a vegades, són les més importants.

Si voleu ens retrobem a l’inici de la tardor i tornem a escalfar-nos el cap amb pensaments i idees. Però això sí, a veure si intercanviem una mica més que, fins ara, he parlat majoritàriament jo.

Bones vacances!


dilluns, 28 de juliol de 2008

Per bé i per mal, la banca

Fa ja molts dies que tots els experts ens donen les raons per les quals s’ha produït la crisi actual i en totes apareix, a més de molts altres, un actor que pren una gran rellevància: la banca.

El sistema capitalista, en el qual ens belluguem tots, sense excepció, després de la caiguda del comunisme té una forma de concretar les transaccions amb un mitjà que és el diner.

Aquest, en mans dels països individuals, de païssos agrupats, com és el cas de l’euro marquen el ritme de la quantitat en circulació i del preu del mateix, de forma tal que en el seu compte de resultats ens obsequia amb unes xifres, cada cop més grans i si no es així, és perquè han aprovisionat quelcom, difícil de valorar pel ciutadà de a peu.

Això ens ha portat a un cicle econòmic, que d’això també n’hi ha per tranquil·litat dels economistes, en el qual el diner en quantitat i barat ha estat a disposició de tothom per poques garanties que oferís, per tal d’engreixar el bou d’or, base del creixement, quan no hi havia altres circumstàncies sòlides.

Un cop fora del sistema bancari el destí final d’aquests diners, hem hagut de patir una situació cantada, com era la falta de recursos per retornar-los, deixant que el retorn del préstec a preu baix, per acabar-ho d’adobar s’ha de fer a preu cada cop més elevat.

Hem esperat que la banca donés els seus comptes dels seus resultats, i sense conèixer la totalitat d’aquests hem pogut observar com han tingut fortes davallades, han plegat directius considerats claus, però han continuat la institució com a necessària i garant del mecanisme per tornar a fer créixer l’economia.

Ara en una darrera etapa de liquidació per “derribo”, ve la nova que els mateixos bancs que han provocat la crisi, a més d’altres qüestions, procedeixen a triar com i a qui ajuden i es llancen a comprar pisos i sòl a les immobiliàries per evitar més suspensions de pagaments.

Un nou exemple del paper rellevant, i de vegades poc curos de la banca, que no ha d’oblidar que els recursos que administra són del ciutadà de a peu, i que aquest, en qualsevol moment, por decidir guardar-los sota la rajola.

No vull ser pessimista, però trobo a faltar una instància superior que els faci reflexionar i actuar en conseqüència.

Diuen que el governador del Banc d’Espanya ha fet, i molt bé, aquest paper. Però també ha dit que els nostres bancs no es lliuraran de les conseqüències de la crisi global que patim.

dimarts, 22 de juliol de 2008

Les casualitats no vénen mai soles

Aquests dies s’està celebrant a Barcelona l’ESOF ,(EuroScience Open Forum), reunió al meu mode de veure de gran importància, i en la qual es reuneixen científics, premis nobel, investigadors i tècnics i curiosos del món de la recerca i de l’alimentació en una mena d’olimpíades, per establir contactes, valorar la possibilitat de fer projectes conjunts i, en resum, fer una posada a punt d’aquest món tant d’actualitat.

No és casualitat que aquest any la ciutat escollida hagi estat Barcelona ja que, malgrat la decisió del lloc de trobada es fixa a la ciutat amfitriona amb dos anys d’antelació, la nostra ja estava en l’òrbita del que som avui en aquest camp i sobretot del que volem ser en el futur.

Al fil d’aquest esdeveniment voldria fer referència a dos articles llegits aquest cap de setmana i que em venen al pèl.

En primer lloc el publicat a “La Vanguardia” i que està signat pel professor Joan J. Guinovart que es titula: “Asombro de Occidente” i en el qual, després de citar que Barcelona serà per uns dies la capital científica d’Europa, parla dels nous centres de recerca a la xarxa CERCA de la Generalitat.

“Aquest centres són fundacions o consorcis amb sistemes d’organització i gestió flexibles, més propis de les empreses que de l’Administració. Mantenir aquesta flexibilitat i capacitat de gestió independent és fonamental, perquè segueixin dinamitzant el sistema català de ciència i educació superiors. Malgrat la seva demostrada potencia aquests centres són encara joves, fràgils i necessiten consolidar-se“.

Per altra banda Esko Aho , President de SITRA, fons d’innovació de Finlàndia i exprimer ministre d’aquest país, en un article titulat “Com construir un Silcon Valley a Europa”, assenyala:
- “ Són massa les iniciatives que tenen lloc a la Unió Europea.”
- “Està previst que la Comissió Europea emeti durant aquest mes la resposta al títol d’aquest article.
- “Ningú discuteix els clústers de les empreses dinàmiques al voltant de les universitats europees però les seves dimensions són petites comparades amb els del EEUU”.
- “Recomano que la Comissió incorpori els principis següents:
- Construir sobre els punts forts ja existents
- Concertar els recursos en fer unes quantes coses realment bé
- Ser oberts
- Realitzar estudis comparatius, supervisar i ser transparents.”

Per acabar indica: “ Seleccionaria els centres d’excel·lència, a través d’una competència basada en dades objectives, transparents i internacionals, enlloc de mitjanies polítiques regionals de porta tancada.”

Els polítics han de ser audaços, valents i, sobretot, selectius . Poden començar en la propera declaració política de clústers de la Comissió.”

Més claredat, impossible.

dilluns, 21 de juliol de 2008

Benvolgut, Señor Presidente

Aquesta és la benvinguda al president del Govern espanyol que aquests darrers dies ens ha obsequiat amb la seva presència i comentaris en la línia que ens té acostumats.

En primer lloc la convocatòria de destacats economistes, per analitzar la crisi , presidida pel director de l’Oficina Econòmica del Govern.

En relació a aquesta vull expressar la meva opinió per les característiques dels convocats, homes, perquè aquí encara no hi ha paritat, representants de bancs, caixes d’estalvis, caps de serveis d’estudis i responsables d’escoles de negocis. Trobo a faltar economistes de gran prestigi en representació de les comunitats autònomes, ja que aquesta vessant estic segur que jugarà un paper important, a curt termini, en el marc del estat de les autonomies.

Aquesta reunió, sumada a la mantinguda amb les patronals i les centrals sindicals, vindrà a ser com uns Pactes de la Moncloa, sense fotografia conjunta i suma i segueix a la mantinguda amb economistes de primer nivell a escala internacional abans de les eleccions generals.

No em diran que el Presidente no s’assessora suficientment com per disposar d’informació a l’abast per prendre decisions. El que és difícil és que el resultat de les mateixes serveixi per una mica més que per passar el temps de la crisi, perquè les decisions a prendre cal adoptar-les en d’altres àmbits més significatius i, en aquest sentit, les darreres reunions i acords presos no han servit per a res més que per perpetuar el sistema i fixar solucions a llarg termini per allò que es diu: qui dia passa any empeny.

En segon lloc la seva visita a Barcelona, amb motiu del congres del PSC, ha servit per que es visualitzessin les propostes del president de la Generalitat, cada cop més coherent amb els seus punts de vista i un Presidente, tirant pilotes fora i deixant que les decisions es prenguin en les taules de negociació.

Sobre això ja vaig escriure en un article anterior i em ratifico amb allò dit.

Aviat serem a l’estiu i encara que com a tercera decisió del Presidente reunirà al seu Consell de Ministres el 14 d’agost.

De moment la situació em recorda la lletra d’una antiga cançó italiana: Parole, parole, parole.

dimarts, 15 de juliol de 2008

Una notícia d’interès

Naturalment per als “bloggers” que dia a dia mantenim actiu aquest mitjà, segurament virtual, però encisador per als que hi participem.

Es tracta de la mort de la “bloggera” de més edat del món, o al menys així s’informa, als 108 anys. Havia nascut a Austràlia i tenia mes de 70 entrades des de febrer de 2007, sobre la vida moderna.

És un reflex de les possibilitats del mitjà i del fet que l’edat no és excloent en aquest mitja de comunicació.

Aprofito la notícia per encoratjar els prudents, els dubtosos, els discrets, i a tants d’altres que per una o altra raó, no s’atreveixen a escriure a què ho facin. Comprovaran que la teràpia és molt agraïda.

Descansi en pau i, si et queda veu, força i mitjans, des d’allà on et trobis, digue’ns el que segueixes pensant de la vida moderna.

divendres, 11 de juliol de 2008

“La ciencia humilde” y “Economía canalla”

Perdoneu que encapçali l’article en castellà, però el títol del llibres que em donen peu a escriure, estan escrits en aquesta llengua.

El primer esta escrit pel professor Alfred Pastor i el segon per l’economista i periodista italiana Loretta Napoleoni.

En el primer es descriuen un seguit de conceptes per tal que la gent del carrer pugui conèixer la realitat que es troba al darrere dels conceptes més utilitzats en el dia a dia per fer el seguiment de temes econòmics.

En el segon s’estudien els efectes perversos de les forces econòmiques fosques que converteixen les persones normals en gent atrapada en el món de la fantasia del consumisme, fet irreversible al parer de l’autora, i la defensa que podem fer dels nostres interessos, a partir de la informació sobre el món en què vivim.

Dóna gust disposar de documents de treball fets per estudiosos que expliquen amb claredat conceptes d’ús corrent, perquè al mateix temps permeten pensar i ser conscients de la realitat que ens envolta.

Jo, com a resum, després de conèixer l’existència dels llibres i abans de llegir-los, crec que els individus hem de ser humils i canalles al mateix temps.

Humils, per formar part d’un col·lectiu, homes i dones, que hem de passar per la vida sense fer massa soroll, dient les coses, com deia Silvio Rodriguez en una de les seves cançons, “a tiempo y sonriendo”, i canalles per ser capaços de formar part, si podem, del mateix col·lectiu que no permeti que les coses vagin de manera que perjudiquen una majoria.

No pensava que dos títols donessin tant de si.

De vegades les casualitats fan companys de viatge i de vegades no són tant casualitats com necessitats.

Humilitat i canalla unides. Qui havia de dir-ho...

dijous, 10 de juliol de 2008

La cançó de les balances

Avui voldria demostrar que un mateix tema pot ser tractat des de diferents punts de vista.

Començaré recordant una de les primeres cançons de l’Ovidi Montllor que torna a estar d’actualitat: “La cançó de les balances”.

Deia així:

Doncs era un Rei que tenia
un castell a la muntanya.
Tot el que es veia era seu
terres, pous, arbres i cases.
I al matí des de la torre
cada dia les comptava...

I ara be l’actualitat. Amb la publicació a Catalunya de les balances fiscals amb l’Estat sense esperar, faltaria més, els càlculs del Govern central.

El dèficit català ha estat de 16.735 milions d’euros l’any 2005, la qual cosa representa el 9,8% del seu PIB. I això ho ha dit el Comitè d’experts convocats pel conseller d’Economia de la Generalitat.

Ara falta la resposta del ministre d’Economia espanyol que, ben segur, té les mateixes dades a la seva taula. Els números són iguals a tot arreu.

Toca una cosa que no és nova: esperar.

Fins quan i amb quins gestos és el que hem de veure. Però com deia ahir, els primers ja estan donats, amb l’ajornament de les reunions previstes Administració Central – Administració autonòmica catalana.

Per això titulo l’article: “La cançó de les balances”.

dimecres, 9 de juliol de 2008

Les autonomies, el pa nostre de cada dia

Un dels fets significatius que es va repetint periòdicament és el referit al ritme dels traspassos de competències a les autonomies.

A Catalunya és més evident aquesta situació, ja que per la seva personalitat, la seva tradició i la seva importància des del punt de vista econòmic les circumstàncies es posen de manifest d’una forma més palesa.

Des del principi del procés de transferències la relació traspàs-dotació ha estat un dels temes mes debatuts. Serveixi com a exemple el traspàs de la competència de Sanitat per a la qual, fins el dia d’avui, es recorda que la dotació que es va rebre ha estat insuficient, fet que ha vingut agreujat per l’increment de targetes d’assistència a les quals s’ha hagut d’atendre per l’augment de la immigració.

Així plantejades les coses ens trobem en un moment important, mentre el Tribunal Constitucional resol els recursos plantejats sobre la seva legalitat.

La Generalitat ha anunciat que posposa la reunió que havia de celebrar amb el Govern central la propera setmana per pactar nous traspassos i tampoc es reunirà la Comissió Mixta de Transferències que havia de rubricar els acords pactats al gener.

De res serveix el comunicat fet en el darrer congres del partit en el Govern sobre l’ús de la llengua, la calenta, quant desprès no es pot avançar en els traspassos, la freda.

Així no es construeix, perquè ningú ha definit un model d’Estat, i l’única preocupació és que les transferències a tothom siguin les mateixes i que existeixi una possibilitat de reconduir mitjançant reunions de comitès de coordinació presidits per el ministre de torn del departament afectat les disfuncions que es presentin..

Falta confiança i preocupa el risc de pèrdua de vots en la propera contesa electoral.

En tot la resposta del Govern de la Generalitat, en aquest cas, és l’oportuna i només per aquest camí es podrà donar resposta al repte que un traspàs ha de millorar el servei donat al ciutadà.

No oblidem, però, que en economia no es donen miracles i aquest sí que és el pa nostre de cada dia.

dimarts, 8 de juliol de 2008

La tercera via

En diverses ocasions he utilitzat el concepte que encapçala l’article, donat a conèixer per Antony Giddens, pensador anglès, amb motiu de la incorporació a la política del Premier Tony Blair.

Aquesta vegada voldria pensar en veu alta sobre el fet de trobar una via, la tercera, entre aquest món neoliberal: especulatiu, arrogant i rosegador i la resposta que ofereix el que s’anomena la socialdemocràcia: món dialogant, de bons consells, d’engrunes i de suport als més necessitats.

I ho penso, perquè en tota aquesta situació que estem vivint, un grup important de persones, el que es denomina classe mitjana, molt important al meu mode de veure, està perdent esperons amb cada decisió que prenen els tecnòcrates del sistema.

Per a mi, classe mitjana és aquell conjunt de persones que van a la feina, o només la deixen si els fan anar a l’atur, pensen com fer millor les coses en benefici de tots i demostren amb el seu comportament, dia a dia, que allò aconseguit ha estat gràcies a l’esforç de molts i malgrat l’egoisme i la prepotència d’uns quants.

Entenc que el discurs es pot travar i que el més difícil és, mitjançant els instruments de què disposem i les forces que representem, trobar una via, la tercera, que permeti que més persones es puguin afegir a aquesta classe mitjana.

Potser se’m dirà, que si anem per aquest camí, cauríem en la trampa de torbar-nos front a un socialisme que ha fracassat com a model en la pràctica. I jo respondré que el problema no és dels sistemes sinó de les persones.

Espècies que valorem com inferiors ens donen lliçons, en molt casos, i no som capaços de treure’n conseqüències per aplicar entre els “homo sapiens”.

I mentrestant, com deia La Trinca en la seva cançó, “anar-hi anant.”

Manquen líders de debò, segurament líders de la tercera via.

PD. En acabar l’article llegeixo que el salari mitjà s’ha reduït un 0,7 a Espanya el 2006, i que la destrucció d’ocupació provocarà una pujada del mateix.

divendres, 4 de juliol de 2008

Models de gestió

En el món de la gestió, com en d’altres ordres de la vida, hi ha models que són referència i que poden marcar estil.

Gestionar, com he dit repetidament, és per a mi un tema que em marca i sobre el qual pretenc aprofundir, cada cop que tinc una oportunitat.

Ara la tinc, per motius que no desvelaré, perquè em trobo en el dilema de valorar dos models existents, entre d'altres, i que sens dubte estan molt en funció de la personalitat de l’executiu.

Els definiré en anglès, per fer més important l’escrit. Serien: “the previsional time” i “the date line”.

En el primer cas ens trobem davant d’un executiu analític, prospector de la realitat, amb voluntat de delegar i en tot cas que adequa la seva estratègia en funció dels esdeveniments.

En el segon cas, possiblement les primeres característiques i l’última també es donin, però el que les diferencia és la seva manca de voluntat per delegar. I segurament el fet és fruit o d’una inseguretat innata, que fa que necessitin conèixer sempre tot al moment que succeeix, o bé un excés de càrrega de treball, no valorada, que els porta a resoldre tot sols i a l’últim moment.

La convivència d’ambdós models és sens dubte un fet a estudiar, sobretot si el representat del segon cas està en el primer nivell i disposa d’un gestor de segon nivell del tipus ú.

Només un projecte encisador i molt important, a més de la necessitat de sobreviure fan possible aquest miracle.

El que passa és que a unes edats determinades, la possibilitat de ser sorprès es mínima i la capacitat d’adaptació il·limitada.

Fins a la propera.

dimarts, 1 de juliol de 2008

El lideratge i la gestió

Arran de la lectura d’una entrevista al catedràtic de gestió Henry Mintzberg, que acaba de ser investit doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull a proposta d’ESADE, em sembla d’utilitat tornar a recordar un fet, del qual vaig escriure en un capítol del llibre La Recerca a Catalunya, origen i motiu d’iniciar aquest bloc.

L’origen està en una pregunta que li fa el periodista Lluis Pellicer: “¿Què és més necessari, el lideratge o la gestió?

La resposta és: “Ambdues coses han d’anar juntes, és perillós separar-les. Un líder que no gestioni no sap que passa en la seva empresa, i un gestor que no lidera pot ser discutit. Això no se sol ensenyar i per això recelo de l’educació tradicional sobre gestió”. I afegeix : “…és que la gestió no es una professió i no pot haver-hi professionalització”.

Li pregunten: Diu que s’ha de fer tot, ¿però pot algú que lideri un projecte pensar en les petites coses quotidianes? La seva resposta es: “Ha de fer-ho. Si no es dedica a les petites coses, no sabrà què passa. És necessari tenir una fotografia complerta de l’empresa. El problema no és la microgestió, sinó la macro. La gent desconnecta del que passa i s’oblida de la cultura empresarial.

Em sembla una opinió encertada que comparteixo i convido a reflexionar a líders i a gestors,

Sense simbiosi, sense complicitat no s’aconsegueixen el resultats desitjats.

I és que El Déu de les petites coses ha de viure acompanyat de La volta al món en vuitanta dies. Si no, es poden viure Cent anys de soledat.

dilluns, 30 de juny de 2008

És opinable, si hi ha crisi

Aquest és el titular de l’àmplia entrevista al president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en un diari d’àmbit estatal.

I certament, com tot, l’opinió és lliure però ell mateix ahir, a Pamplona, matisava que si ni havia, al menys per a una majoria, a la qual pensa donar resposta amb mesures preses pel seu Govern.

Com sempre m’agrada anar a la font i veure que diu de la paraula el Diccionari de la Llengua Catalana. CRISI: Fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc.

Ara sí que me n’adono que el titular és perfectament correcte, doncs depèn de a quin grup ens estem referint i a la seva situació individual es pot opinar de forma molt diferent.

En tot cas, i tractant de generalitzar, podem dir que la fase econòmica és circumstancialment difícil, que les causes estan definides: augment del preu del petroli i dels aliments, manca de liquiditat pel mal ús del crèdit per part de les institucions financeres mundials i manca de respostes comunes per part d’institucions d’àmbit supranacional.

Això obliga a ser especialment curós en funció de les possibilitats i en el cas d’Espanya, les reserves acumulades en els darrers exercicis ens poden permetre donar resposta a petites necessitats, però mai una resposta molt diferent a la resta de països del nostre entorn.

El que realment és important és ser capdavanters en decisions estratègiques, com pugui ser incentivar la reducció del consum de productes derivats del petroli o vetllar perquè l’especulació no agreugi el preu d’aquest però mes important encara dels productes alimentaris.

En hem acostumat a anar a remolc de les circumstàncies i no som capaços de fer front a reptes, encara que la nostra resposta pugui ajudar a minimitzar l’impacta, de l’opinable crisi.

Quin és el líder que ens ha de fer reaccionar? Sens dubte, nosaltres mateixos. Diu una dita antiga, que no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar.

No ens fem els sords i actuem plegats.

divendres, 27 de juny de 2008

La contribució de les autonomies a l’èxit de la selecció espanyola

Les nits recents de la competició europea de seleccions de futbol han retornat l’eufòria a un país, Espanya, que és capaç de donar les millors alegries i les pitjors decepcions.

Una situació similar es va produir amb la victòria al Mundial de Bàsquet al Japó fa un parell d’anys. En aquella ocasió vaig escriure un article, encara no inaugurat aquest bloc, en el qual reflexionava sobre aquesta situació.

Encara que trobaríem persones que el col·lectiu del qual parlo (la selecció espanyola de futbol), no els mereix cap interès, i encara més, desitjarien el triomf del rival, sigui el que sigui, abans que la seva victòria, crec que una gran majoria estan en aquell moment que he definit com el de les millors alegries.

I aquí vull avançar en el que considero el moll de l’os d’aquesta reflexió i es la contribució de les autonomies a l’èxit de la selecció.

Vistos els partits jugats i la important contribució dels jugadors catalans a l’èxit de la selecció, m’atreveixo a qualificar com a triomf de l’equip.

I aquest equip esta format per jugadors de totes les autonomies i la discussió per la constitucionalitat dels seus estatuts, les balances fiscals dels seus dribblings i la contribució a la solidaritat dels passis als companys, deixa de ser motiu de discussió.

No sé si la llengua és motiu de debat entre el porter i la mitja o entre el lateral i l’extrem però aparentment no es així i la música sona molt bé.

A nosaltres, els catalans, el joc ens recorda el que fa el Barça quan ens agrada, tant en defensa com en atac. i no oblidem la qualitat dels rondo, en moments determinants del partit, que ofeguen els contraris, incapaços de reaccionar.

Ahir va ser així, diumenge ja ho veurem. I esperem que la frase de Gary Lineker de què el futbol és un joc entre dos equips de futbol en què sempre guanya Alemanya es trenqui.

I si no, que ens treguin una de les millors alegries que recentment hem passat, una immensa majoria.

dimecres, 25 de juny de 2008

Ja ha passat el Congrés

Torno de quatre dies de festa, després de la fi del Congres del Partit Popular, i tinc la sensació que quelcom esta canviant a l’Espanya de la globalització, pendent de confirmació.

Per una banda el partit de la dreta es qualifica de centrista i comença a expressar la seva voluntat de començar a practicar una oposició responsable, al mateix temps que manifesta obertament la seva opinió en temes bàsicament econòmics, però opinió al cap i a la fi, que obliga al partit en el Govern a despertar de la seva letargia.

De la seva banda, aquest ha confirmat que el que tenim al davant es una crisi important i de difícil reconducció a curt termini. Això malgrat siguem com uns nens petits, en opinió del president del Banc de Santander, i de les mesures empreses (entre altres la reducció del IRPF pels propers dos anys en 400 euros).

El president del Govern ha demanat la seva compareixença al Ple del Congres dels Diputats, un cop l’han obligat tots els partits de l’oposició, i les estimacions per el 2009 son pessimistes, per no dir molt pessimistes.

Ara toca definir mesures, demostrar les diferències entre un partit de centredreta i un altre de centreesquerra i comprovar la reacció del votant de peu, en el moment que es convoquen noves eleccions, de l’àmbit que sigui.

I entre tant una altra realitat que no cal oblidar, malgrat molts es freguen les mans, és el paper dels partits nacionalistes.

Només cal recordar que esta pendent de decisió el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP i que no sembla tenir intenció de retirar-lo, la reunió d’avui a Barcelona per demanar la no legalitat de l’actuació del Tribunat Constitucional en un cas on el Parlament de Catalunya i el referèndum convocat i del altre el Congres de Diputats a Madrid ha donat el seu vist i plau.

A més a més, la petició del món de la cultura sobre la pèrdua de reconeixement del castellà a les comunitats autònomes, com és el cas de Catalunya, és una altra mostra de la situació actual.

No hi ha dubte que el panorama des del pont és digne d’estudi i cal esperar l’evolució dels esdeveniments, com ja he dit en aquesta etapa difícil, per no dir molt difícil per a molts.

Els gestors no han d’oblidar, com he recordat no fa masses dies, la seva responsabilitat per portar el timó amb mà ferma, però sense cops de volant.

El poble, votants a la fi, ho agrairà i ho tindrà en compte.

dijous, 19 de juny de 2008

Que no es perdin els papers

En un moment com aquest, en què tot va com va i ningú sap per què però cal estar tranquil, el més important de tot es no perdre els papers.

I això, que sembla clar per tothom en qualsevol de les circumstàncies que es puguin produir, pren especial interès pel que fa a la propietat dels catalans dipositats a Salamanca.

Novament, i des de fa uns dies, les notícies que ens arriben des de les redaccions dels diaris indiquen que estem a prop de recuperar-los.

“Una comissió mixta formada per tècnics del Centre Documental de la Memòria Històrica i de la Generalitat de Catalunya analitzarà quins documents d’entre els dos milions que reclama la Generalitat sobre particulars, associacions i partits polítics seran remesos finalment a Catalunya”.

Així ho ha anunciat el ministre de Cultura que ha afegit: “Els tècnics de la Generalitat, i de l’Arxiu de Salamanca i del Centre de la Memòria Històrica, que s’està construint a la mateixa ciutat, es reuniran la primera setmana de juliol i debatran a nivell tècnic, quins papers han de quedar-se i quins papers no es quedaran a Salamanca i cadascuna de les decisions es justificarà. Tot es farà correctament, amb rigor i rapidesa”.

Més o menys semblant a com varen incautar-se.

El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació “no vol que se celebri l’arribada dels papers i s’ha de fer el possible per mantenir un to de discreta cordialitat”.

Com deien a l’inici d’una obra de teatre titulada “Per un si o per un no”, protagonitzada per Josep Maria Flotats i Juanjo Puigcorbé “Esta bé aixó….”.

El que més em preocupa com deia al començament és, en tota aquesta cerimònia, que no es perdin els papers.

Seria una llàstima i un error imperdonable.

dimecres, 18 de juny de 2008

La llei del pèndul

Es difícil per a algú com jo, que ja sabeu l’edat que tinc, que les notícies sobre les pensions el deixin indiferent.

Fins l’any passat, el 2007, el ministre d’Economia Sr. Pedro Solbes s’omplia la boca al manifestar que els superàvits pressupostaris permetien incrementar la bossa destinada al pagament de pensions i que els recursos estaven garantits fins un termini determinat.

Més recentment el president del Banc d’Espanya, Miguel Angel Fernández Ordóñez, adverteix en el seu informe, referit al mateix any, de la necessitat de prendre mesures per augmentar la solvència del sistema públic de pensions.

Ens trobem davant de dues cares de la mateixa moneda i l’opinió de dues persones de reconeguda solvència professional, que només es diferencien pel lloc que ocupen, l’un en el poder executiu i l’altre en un organisme independent.

Que correspon doncs fer davant d’una opinió que el primer que fa es fer dubtar, no de l’opinió del professional, sinó de l’oportunitat de manifestar-se aplicant la llei del pèndul?

És ben cert com diu el senyor Fernández Ordoñez, que la sostenibilitat a llarg termini de les finances públiques serà cada cop “mes costosa i difícil”, però hi ha un fet que és la continuïtat de la gestió que cal tenir-la present.

Com entenc que caldria plantejar la qüestió?. O bé dient “fins aquí hem fet les coses com tocaven i les circumstàncies econòmiques ens obliguen a prendre noves mesures”, o bé indicar “que cal aplicar reformes estructurals per enfortir el teixit productiu, per mantenir la vigència de l’actual sistema públic de pensions”.

La qüestió no és menor. En un escrit anterior, referit a “La importància de la gestió”, tractava de valorar la importància de com dir i fer les coses per no provocar sobresalts.

I desgraciadament els fets em donen la raó doncs, fins i tot dos bons gestors provoquen estrès quan apliquen en les seves manifestacions la llei del pèndul.

El que més em preocupa és que en aquest tema les reformes es duran a terme, a curt termini, i no pas per millorar la qualitat de les condicions de les prestacions, encara que en el futur es prevegi torni a millorar el cicle econòmic.

dimarts, 17 de juny de 2008

Què ens espera al final de la crisi?

Un cop acceptat per tothom que el que estem patint, des del punt de vista econòmic, és una crisi en el creixement que ens afecta majoritàriament hem de treure lliçons per estar preparats quan la situació canviï de sentit. Toca, per tant, fer un exercici d’aplicació.

L’any 2008 es pot comparar amb el 1993 en el sentit que en els dos casos es va produir la davallada en el creixement, si bé per circumstàncies diferents. El cicle, en aquest cas, es pot considerar llarg.

El preu del petroli va fer un salt el 1993 que ens va semblar irrepetible, però en aquest cas 2008 ha marcat un nou record històric i no se sap encara fins a on pot arribar. També en aquest cas nous països amb creixements espectaculars (la Xina i l’Índia), semblen ajudar a la desfeta.

La reacció dels països “mes rics” del món (G-8), ha estat demanar un augment de la quantitat oferta pels productors de petroli, per reconduir la pujada de preus i tornar a un punt de partida que recordarem d’aquí a uns anys.

Per tant, no servirà de res voler aplicar les mateixes solucions en ocasions futures, perque no tindrem les mateixes possibilitats de tirar del mateix carro (reserves de petroli).

No vull ni imaginar un dia en què el món comenci a deixar aturats els vehicles en les carreteres, perque s’ha acabat la possibilitat d’omplir el dipòsit.

Davant d’aquesta , diem-ne utopia, què cal fer per evitar l’encara evitable?

¿Quin es el col·lectiu que ha d’agafar la batuta per dirigir un canvi de fonts energètiques?

¿Quin àmbit ha de ser objecte d’anàlisi per estudiar alternatives a les actualment disponibles?

¿Quins terminis s’han de considerar raonables per a l’execució del programa?

Qui és el cost i com es distribueix entre tots?

Estic segur que algú i des de fa temps té estudiat tot el que estic plantejant. Seria un exercici de transparència donar-ho a conèixer, desprès d’un debat obert.

Per primer cop el món viuria una utopia que resoldria el que ens espera desprès de la crisi.

divendres, 13 de juny de 2008

El no d’Irlanda

Encara pendent del recompte oficial, Irlanda ha tornat a donar el do de pit i ha deixat el Nou tractat de la Unió Europea sense suport per a la seva entrada en vigor.

La lectura d’aquesta decisió i les seves conseqüències seran objecte d’anàlisi per persones mes expertes que jo.

El que sí és significatiu és, per una banda, el baix grau de participació dels electors i els motius de la resposta majoritària, per l’altra.

Pel que fa al grau de participació, molt similar al d’altres països que han escollit la fórmula de referèndum, posa de manifest la manca d’interès per la construcció d’una Europa, cada cop més gran, però mes indefinida des de el punt de vista polític.

Pel que fa a la resposta majoritària, malgrat que des de la seva incorporació els irlandesos, així com els ciutadans d’altres països com el nostre en el seu dia, han rebut un volum important de recursos, el seu sentiment, com el nostre, s’ha mantingut inalterable. El temor a perdre tot allò conquerit els fa reaccionar d’aquesta manera.

L’Europa que estem construint és la dels comerciants, amb un euro fort enfront la resta de monedes i que permet que en cada situació de crisi en surtin enfortits una minoria davant el total de la població.

Pel que fa al treball, l’acord de potenciar jornades de 65 hores, cobrant igual o una miqueta menys pels treballadors, contrasta amb mesures com la proposada pel Parlament espanyol de reduir l’assistència al Congres dels Diputats de tres a dos dies, suposo que cobrant el mateix o, potser, una miqueta més.

Senyors no anem bé. Aquest no es el camí.

I així respondrà la població tantes vegades com se la consulti, si no es canvien un seguit de tics dels quals n’estem tips.

dijous, 12 de juny de 2008

La importància de la gestió

Gestionar és, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, portar o dirigir els afers. Fer gestions per aconseguir una cosa.

Dintre de l’ordre de les coses que ens rodegen, i que fan que una mateixa situació en el temps es pugui percebre d’una o altra forma, està la manera de gestionar-la.

Aquest fet està ara en un moment de màxima actualitat perquè temes com la vaga de transports, l’increment dels preus, la situació de les empreses o la publicació de les balances fiscals, fan del tot necessari disposar de bons gestors per superar les dificultats que representen i donar la sensació que es condueix amb encert, fermesa i cap el camí desitjat.

Vivim amb una sensació d’immediatesa i de necessitat de resoldre les coses amb un temps mínim, inclosos els temes que realment ho justifiquen, i segur que poden ser gestionats de forma tal que no sembli així.

No citaré exemples, per no semblar partidista i perquè la percepció de cadascuna de les persones és diferent davant d’una qüestió a resoldre, però si voldria que el lector reflexionés i tingués l’atreviment de posar noms.

Pot ser que en el futur davant de consultes electorals o d’escollir gestors per defensar altres afers en els quals tinguem interessos, es valorin aquestes característiques en l’escollit, perquè li sembla un bon gestor.

Encertar ens pot ajudar a gaudir d’una millor qualitat de vida, com ho poden fer una bona dieta alimentària, un bon passeig pel camp, una conversa amb la família o un amic o una bona migdiada.

Es per això que admiro els bons gestors i els recomano. Pot ser que sigui pel desig de ser considerat, com un d’ells, pels que em rodegen.
Voldria que s’entengués com una sana enveja.

dimarts, 10 de juny de 2008

Els economistes en el seu laberint

Aquest cap de setmana he hagut d’escoltar, novament, que els economistes som aquells professionals que donem la nostra opinió quan els fets han succeït.

És aquesta una constatació que es repeteix amb freqüència i que no acostuma a escoltar-se quan es parla d’altres professions.

La veritat és que per la nostra condició d’especialistes en idees generals estem participant en la gestió d’un conjunt ampli de temes molt diversos, en els quals compta la nostra opinió ni que sigui pel fet que l’economia ho abasta tot.

A més, en aquesta oportunitat -i pel que fa a la desacceleració, la crisi, o diem-li com vulguem- aquesta circumstància era coneguda i manifestada per un ampli ventall de persones, ja que els fets amb els quals convivíem permetien, d’una manera molt clara, emetre una opinió sobre el que més aviat o més tard succeiria.

Ara ens trobem amb el fet, amb unes circumstàncies que ens marquen les decisions a prendre i amb una manca de capacitat de reacció perque l’espai que hem de tractar és d’una dimensió tal que les propostes de solució requereixen l’acord d’uns quants, cada vegada més.

Acabem de veure el resultat de la darrera cimera de la FAO a Roma, referida a la manca de primeres matèries pera abastir al món, l’augment espectacular dels seus preus 0i les dificultats del seu subministrament per a molts països en vies de desenvolupament .Un fracàs en tota regla. I en les reunions han participat economistes i totes les altres professions que vulgueu incloure.

Com diu un professor d’economia, Roberto Velasco amb un llibre que té el mateix títol d’aquest escrit, i que l’he citat en d’altres oportunitats:

“En todos estos campos , los economistas no hacen ni mucho ni poco: hacen sencillamente lo que pueden , en el viejo empeño de entender lo que pasa.

En todo caso la Economía ha sido una disciplina apasionante en el último siglo, ha convertido a los economistas en actores imprescindibles del gran juego social y, lo que es mas importante, tienen un gran porvenir.”

Que així sigui.

dimecres, 4 de juny de 2008

La recerca: factor de riquesa o factor d’elitisme?

El moment de desacceleració econòmica que estem vivint i les decisions que cal prendre per reactivar l’economia posen de nou sobre la taula quina incidència podem esperar de la resposta de la recerca per ajudar al creixement.

Així succeeix amb d’altres mesures de tipus social (els 400 euros o la millora del poder adquisitiu de les pensions) o la millora de les inversions en infraestructures que el Govern vol prendre en aquest sentit.

Es tracta de considerar a la recerca com un element generador de riquesa o situar-lo com una necessitat a disposar, per formar part del món desenvolupat, però sense poder determinar el seu resultat en termes econòmics i potenciar-lo, mentrestant, com a element de referència per l’efecte del elitisme dels seus actors.

Es notòria la repercussió que ha tingut la darrera decisió del Govern d’Espanya de crear un Ministeri de Innovació i Ciència i el prestigi que rep la nova ministra en les darreres enquestes del CIS, sense que fins el moment hagi pres cap decisió, que no sigui la del nomenament de la seva estructura de funcionament i definir les línies mestres del seu ministeri.

És cert que sense investigadors de reconegut prestigi no es pot plantejar un repte com el que ens hem marcat, però no és menys cert que sense una organització potent que planifiqui les necessitats, marqui les prioritats i segueixi els resultats amb tota cura, mai sabrem en quin punt de la jugada ens trobem.

No fa massa en un dels capítols d’un document referit a la situació actual de la recerca que titulava El Triangle de les Bermudes, feia referència als tres elements que intervenien en la mateixa: l’administració pública, les universitats i els centres de recerca. I en els tres hi ha èlits i en els tres són necessaris elements de gestió. Si no tenim en compte tot això, ens poden engolir en l’avenç de la recerca com a element de riquesa, competidors d’altres països com deien passava en el famós Triangle.

El resultat és una qüestió d’efectivitat.

dijous, 29 de maig de 2008

Cap a la llibertat

Fa ja uns quants dies que he començat a experimentar una sensació que es difícil d’expressar i que només es pot explicar en el moment en què t’acostes, o t’acosten, a l’etapa final de la vida laboral.

En aquesta circumstància, hom fa balanç professional del que ha fet, del que hauria volgut fer i del que no ha pogut fer, i es marca noves fites, perquè la vitalitat, de vegades, no va paral·lela a la cronologia i et sembla que les circumstàncies no et fan justícia.

Segur que això és una percepció errònia, perquè les possibilitats que es presenten en el moment que camines cap a la llibertat no són mesurables i menys per a un mateix, engrescat en un pensament de final d’etapa, que no et deixa veure mes enllà.

Malgrat aquesta constatació, no es poden donar consells iguals per a tot hom , perquè afortunadament no existeixen dues persones iguals i l’experiència acumulada, pot ser oferta per graduar la sortida definitiva en el temps, d’una vida professional que se’ns dubte marca, i molt.

Es per això, i per que somiar no costa diners, que em plantejo continuar actiu, més lliure i oferint la meva experiència a qui pensi que la pot utilitzar, entre els quals, jo mateix.

Com fer-ho conèixer, que s’entengui i que s’apreciï, no depèn només d’un mateix, sinó també dels que et rodegen en aquest moment, i creguin en les teves capacitats i t’ofereixen aquesta possibilitat.

Un dels mitjans a utilitzar es aquest blog i per això, i si es possible amb regularitat, tractaré d’utilitzar-lo, per establir aquesta relació, d’acció-reacció.

Ah!. No penseu que oblido la meva vida familiar. Aquesta, encara que els que em coneixen bé poden pensar que de vegades la poso en segon lloc, sempre l’he tingut present i ara encara més, no només per egoisme sinó per maduresa i perquè la dinastia creix i les obligacions, en aquest moment, augmenten.

I ben content que n’estic.

divendres, 23 de maig de 2008

Els immigrants irregulars

El passat 5 de maig vaig incorporar al blog un escrit amb el títol “El Diàleg intermitent Unió Europea – Ribera Sud” en el qual, amb motiu de la visita del president francès a Tunísia es volia reprendre un diàleg de igual a igual, deixant de banda el procés iniciat amb el nom de Barcelona, per tractar d’avançar en les relacions globals dels estaments implicats.

Han passat 15 dies i el que interpretava que estava al darrera de la voluntat expressada ha vist la llum i d’una forma unilateral i inequívoca.

La Unió Europea ha aprovat un pla de reencarnació del Procés de Barcelona, concebut ara com un projecte pragmàtic de desenvolupament de la Ribera Sud de la Mediterrània.

Brussel·les sosté que la potencial prosperitat del Sud dissuadirà l’emigració i acabarà amb la frustració que degenera en violència i terrorisme.

La darrera paraula la tindran els líders dels socis en la Cimera de París, del proper 13 de juliol. Recorden aquesta data, en l’anterior article al que faig referència.

En paral·lel, ahir, els 27 pacten una dràstica política per expulsar indocumentats, harmonitzant la legislació establerta fins ara.

No tinc res a dir que no estigui ja escrit, i sóc un ferm convençut de què la situació produïda, i la que es pot produir, si no es prenen mesures seria no desitjada.

Però dit això, és necessari, d’una vegada per totes, i la situació econòmica com estem veient no es la mes desitjable, que una i altra decisions ha de venir acompanyades de mesures raonables, negociades per ambdues parts d’igual a igual, i tractant-se d’una part petita del món global en què vivim donant exemple de com resoldre els problemes.

I si no, no haver presentat la proposta en aquest termes.

La resposta dels centres de recerca

Acabo de llegir al diari “El País” un article, signat per el Sr. Miquel Caminal, que m’ha semblat molt encertat i que en el seu encapçalament deia: “La sumisión de la Universidad Pública”.

És veritat que l’evolució en la docència i la recerca, com succeeix en molts altres ordres de la vida, es mercantilitza i la venda de producte abusant de les paraules excel·lència i competitivitat no sembla el més adient en el marc de la universitat pública.

Ens trobem en una cruïlla en què les orientacions i les decisions marquen present i marcaran futur. I més en aquest moment en què, en el cas de l’Administració del Estat, s’ha produït un fet significatiu com es la creació d’un Ministeri de Ciència i Innovació en el qual els seus principals executius són anteriors representants del sector privat, públic i de les universitats.

De l’evolució dels esdeveniments en els propers mesos es veurà la tendència que pren aquesta nova aposta.

Aprofitant l’avinentesa voldria deixar un apunt de la situació actual dels centres de recerca a Catalunya i la darrera proposta rebuda del Departament d’Economia de la Generalitat d’incloure els consorcis, amb participació majoritària, i les fundacions, amb participació majoritària o total, en els pressupostos 2009.

El fet plantejat, indiscutible des de el punt de vista legal, representarà un canvi notable en el control de gestió d’aquests ja que, a partir de l’aplicació d’aquesta normativa, quedaran subjectes a l’autorització prèvia de la intervenció de la Generalitat, situació no aplicada fins ara, i més endavant a un sistema d’unitat de caixa que deixarà sense iniciativa en la presa de decisió als gestors dels centres.

Entenc la necessitat de disposar de la informació sol·licitada per poder fer una millor presentació i avaluació dels recursos esmerçats i dels resultats obtinguts, però com ja he manifestat en anteriors ocasions, propostes com aquestes posen en qüestió un principi com es la funció per la que han estat designats els òrgans de govern, consell de direcció, comissió executiva, director i gerent.

De la resposta, raonada, dels gestors i de la decisió final presa per l’Administració, després d’escoltar-los, en derivarà una forma o altre de fer, sens dubte.

I això em lliga amb el inici de la reflexió referida a les universitats públiques, en un altre sentit de les coses.

dijous, 15 de maig de 2008

L’edat dels catalans

Un altre cop a la feina, per escriure sobre un tema que ahir vaig copsar, de nou, amb motiu de l’assistència a una conferència del Governador del Banc d’Espanya al Cercle Financer de La Caixa.

No parlaré del contingut de la conferència, que va ser molt ric en l’exposició, i sí de l’oportunitat de la seva programació, ja que van quedar molt bé, conferenciant, tant a títol individual com del seu càrrec i les institucions financeres, que ens han salvat de les turbulències dels mercats exteriors, si bé es necessari que no abaixin la guàrdia.

El que em va sobtar un cop més era l’edat mitjana dels assistents que, si no tenim en compte els quadres de l’entitat financera convocant, era per sobre de la de jubilació, és a dir 65 anys.

El tema era d’interès, el conferenciant de primera línia i l’entrada lliure, prèvia identificació i petició acceptada.

I jo em pregunto:

- On estaven les persones d’edats compreses entre els 30 i 45 anys, per posar uns límits, escoltant la conferència?

- Vol dir això que el poder econòmic real esta en edat de jubilació?

- Que podem dir dels “joves” que he citat? Passen o són un nou poder amb altres interessos?

- Què podem esperar d’una constatació com la que manifesto?

Algú em pot ajudar amb respostes que donin llum a aquestes preguntes?

Si no es així seguiré esbrinant, però preocupat.

No puc fer de més.

dissabte, 10 de maig de 2008

De teves a meves

Quantes en faríem.

Dues informacions darrerament servides pels mitjans de comunicació.

Per un costat, el Tribunal de Justícia de la UE no qüestiona l'autonomia fiscal basca i, per un altre, la vicepresidenta del Govern espanyol demana que partits i territoris deixin enrere el model “reivindicatiu”.

I en el punt mig un Estatut d’Autonomia aprovat pel poble de Catalunya, encara pendent de resposta per part del Tribunal Constitucional dels recursos presentats i una situació de crisi, tant conjuntural com es vulgui, i l’amenaça de disposar de pocs recursos.

¿Què vol dir tot això?

Doncs que ja podem estar alerta, perquè ja ve un altre juny i hem d’esmolar ben bé les eines.

Aquesta fórmula gramatical sembla fàcil i oportuna però el que és difícil és saber com, per encertar amb aconseguir els resultats desitjats.

- El punt de partida és sabut: el resultat de les balances fiscals que, a més, estan actualitzant els experts a Catalunya.

- Les fórmules estan sobre la taula i d’això el conseller Castells en sap molt.

- Les autonomies fins ara beneficiades, el Govern Central i els expresidents espanyols a la defensiva.

- El president de la Generalitat convençut del seu contingut, de la bilateralitat de la negociació, del risc de no resoldre-la correctament pels nostres interessos i de què les formes poden conduir a l’èxit.

La partida està servida. A veure qui va de full.

divendres, 9 de maig de 2008

La soledat del mànager

Fa algun temps que la velocitat dels esdeveniments en el món en què vivim no ens permet fer, de nou, una reflexió no per antiga a oblidar. M’estic referint a la soledat del mànager.

Com hem vist, la crisi en què estem immersos ha omplert pàgines i pàgines en relació a la construcció, a la banca, als indicadors econòmics, a la pujada del preu del diner i només en el moment en què una persona ha entrat o sortit de la política, amb el jeep que comporta, es parla de persones, o en el moment de les substitucions de alts directius quant la situació econòmica de les grans entitats ha fet necessari trobar un boc expiatori per netejar la seva imatge.

En aquest moments s’està produint una substitució de les que podem denominar mediàtiques. És a dir, de les que es fan per canviar la imatge d’una institució, en aquest cas el Futbol Club Barcelona i podem veure el que dóna de sí el títol d’aquest article.

L’entrenador, home correcte i d’estil impecable està sent víctima d’aquesta situació i l’està vivint amb una naturalitat que hauria de ser l’enveja de molts i la lliçó per a uns altres, els seus acomiadadors.


Es dirà que al cobrir una etapa en el càrrec, per el que va ser contractat i a més ser un càrrec de confiança, aquestes són les regles del joc, i més en aquest cas. Però el fracàs d’aquesta darrera part de contracte pesa tant que el millor es passar pàgina i a una altra cosa.

Aquest exemple és vàlid en d’altres activitats i com deia un antic amic meu: el que mana, mana i el demés a una altra banda.

La diferència en uns i altres casos és que en els anònims el cost per a l’acomiadador és només el de la decisió presa, a banda de la feina de buscar substitut. En d’altres, com el que ens ocupa, la repercussió econòmica es considerable.

Perquè estic segur que, en el cas que he citat com exemple, de soledat n’haurà però l’acompanyarà la indemnització pactada, perquè l’interessat no deixarà de percebre el que contractualment li correspon. Només faltaria.

dilluns, 5 de maig de 2008

El diàleg intermitent Unió Europea – Ribera Sud

Des de fa ja deu anys, amb el Procés de Barcelona es va iniciar un diàleg institucionalitzat per tractar d’acostar ponts per avançar en un camí difícil com es produir un intercanvi de punts de vista entre ambdues zones, molt a prop des de molts aspectes i molt lluny des de d’altres, que són els que permeten acostaments duradors.

Aquella primera reunió, fet que hauria de verificar a les hemeroteques, es va fer, segons es diu avui des d’una posició entre rics i pobres i amb una voluntat d’ajudar a escurçar diferències de tot ordre, millorar les relacions comercials i acostar el nivell de rendes.

Aquest procés es va esmorteir i ara amb motiu d’un visita del president Sarkozy a Tunísia, ell mateix ha aprofitat per, després de valorar l’evolució democràtica d’aquest país , rellançar la necessitat d’aquest diàleg intermitent, sota unes bases molt més d’igual a igual, amb presidències rotatòries i encara sense un programa definit.

Pot ser aquesta nova proposta sigui conseqüència d’un acord comercial favorable signat per Tunísia amb França i les dates i lloc per desenvolupar aquesta nova trobada sembla que han estat fixades: la primera a París el 13 de juliol (un dia abans de la seva festa nacional).

Cal observar la reacció d’Àngela Merckel, l’única persona que li pot fer un advertiment en aquest sentit.

També els temes es veuen a venir i sobretot, a més d’unes noves concessions en matèria de relacions comercials, el tema de les immigracions i la forma de trobar fórmules de retorn del mateixos en un moment de crisi econòmica serà el mes rellevant.

Un cop més la conjuntura marca agendes i, un cop resolt el problema, a esperar deu anys més per iniciar la represa d’una nova reunió intermitent, allà on correspongui.

I mentre tant, anar i anant com deia la cançó de La Trinca.

dilluns, 28 d’abril de 2008

La tercera via en el finançament autonòmic

Aquests darrers dies d’abril, un cop produïda la pressa de possessió del nou equip de Govern, torna a la màxima actualitat el tema del finançament autonòmic.

La situació no es nova i els interlocutors tampoc, i d’una forma mes específica, la referida a la proposta Espanya-Catalunya. L’Estatut, aprovat per les Corts espanyoles i pel Parlament i el poble de Catalunya, és el punt de partida de la discussió i dos “pesos pesats” de l’economia, el ministre Solbes i el conseller Castells els interlocutors per trobar la fórmula. Cal “ajustar” la situació actual i plantejar-ne una de nova que tingui una durada raonable i que, sens dubte, ha de tenir en compte els principis de solidaritat, de coherència i d’equilibri, tants cops esmentats.

En aquest moments, com no podia ser de forma diferent apareix la tercera via, representada per les comunitats autònomes, que fins al moment s’han beneficiat del sistema, i el president del Govern, que un cop mes demana que el “café sea para todos”. Però el president no demana només això sinó també, que la proposta no li espatlli l’actual mapa d’electors que li ha donat una còmoda majoria per governar Espanya.

Aquí tots ens juguem el nostre paper en la consecució d’un nou resultat just, però no només això sinó el paper que en el futur hem de seguir jugant cada autonomia.

Em ve a la memòria, en aquest moment el que va ser la proposta del ex-president Pascual Maragall d’establir, amb les cartes sobre la taula i tenint en compte que triunfos son oros
un equilibri que sortís de la realitat de Catalunya com a motor de l’economia i una fidelitat de participació en un model de país, Espanya que continues avançant com a centre de primer nivell en la pressa de decisions a nivell europeu i mundial.

Si aquest acord no és acceptat com a raonable i els actors es limiten a deixar passar el temps i que les circumstàncies facin més que els que pacten, pinten bastos seguin el símil de la baralla.

El que sí hauríem de fer, si aquesta proposta no sura, és anar de copes i mantenir les espases en alt.

I no vull oblidar que tot això ha de venir acompanyat de la voluntat de tot el poble de Catalunya i de les seves forces reals (empresaris, treballadors, societat civil i perquè no, partits polítics), que no és poc.

Com el títol del bloc, un laberint.

dijous, 24 d’abril de 2008

Un exemple a tenir en compte

Ahir, 23 d’abril es va tornar a produir el que es podria denominar “l’efecte il·lusió”.

Milers de persones amb motiu de la Diada de Sant Jordi vàrem sortir al carrer, moguts per una necessitat de sentir-nos persones, lliures, motivades, unides i il·lusionades. El motiu: la necessitat de donar a tot això que he esmentat una forma de felicitat.

Les roses i els llibres, els companys perfectes que ens donaven la coartada per justificar-nos.

I al vespre, perquè hi hagués de tot, un partit del Barça amb els anglesos del Manchester, que observaven la situació amb curiositat i això els va permetre (als jugadors), sense fer un gran partit, mantenir l’esperança d’arribar a la final de la Copa d’Europa.

I ja hi tornem a ser, i jo em pregunto:

- De quin racó del nostre cos surt aquesta fortalesa, que com a país ens fa falta en d’altres ocasions.
- Qui ens ha d’ajudar a empènyer-la, per mantenir aquesta il·lusió en circumstàncies com les que estem vivint: de dificultats econòmiques, de força unitària per disposar del model polític que volem assolir i de manca d’iniciatives que ens permetin obtenir la posició que desitgem com a poble.

El que sí és clar és que la base hi és, i quan sent la necessitat s’hi posa, i això es va demostrar ahir abastament i que el moment torna a ser òptim, perquè tothom està travessant una situació de crisi excepcional de la que com sempre en sortiran els que de veritat siguin capaços.

No vull insistir més perquè sé que les coses materials van per un camí i les de l’ànima per un altre. Però si per una vegada poguessin anar juntes….

L’esperança es l’últim que s’ha de perdre.

dimecres, 23 d’abril de 2008

La recerca a Catalunya: Introducció (1/10)

Al fil d’un escrit publicat a “The Lancet” en relació al Codi Ètic Científic m’ha semblat adient desenvolupar d’una manera senzilla i de fàcil comprensió aquest llibret que pretén aportar idees en relació a la recerca a Catalunya i reflectir un conjunt de circumstàncies que l’envolten, en un moment en què la recerca és actor principal, en un món cada cop més globalitzat i en el qual, a partir de l’Agenda de Lisboa, se li ha donat un paper de protagonista, com a motor pel desenvolupament d’Europa en els propers anys.

En l’article esmentat es diu, entre d’altres coses, que “aquells que exerceixen una carrera científica entren en una professió a la qual la societat atorga un gran privilegi. Això els hi permet desenvolupar el que els fascina: la satisfacció de la curiositat, amb freqüència a expenses del públic”.

La ciència, com diu Umberto Veronesi en la introducció del llibre “Apriamo le porte alla scienza”, està avui lluny de la gent i l’enorme progrés científic no és considerat adequadament en l’àmbit del debat cultural, com si fos un cos estrany a la societat.

El diccionari de la Llengua Catalana defineix RECERCA com acció de recercar. Acció de cercar amb tota cura per trobar o descobrir alguna cosa, investigació. També defineix com RECERCAR: cercar de nou. Cercar amb tota cura i atenció per trobar o descobrir alguna cosa d’interès científic, històric, mèdic, etc., investigar.

Aquestes són les característiques dels homes i dones de la recerca amb els quals els professionals de la gestió hem de compartir espai per avançar en la consecució dels objectius fixats.

Com deia recentment Denis Macshane, diputat del Parlament britànic, un dels tres grans reptes a assolir avui a Europa és: “invertir en les universitats i la recerca per tal de desenvolupar una nova activitat econòmica”.

Recentment, a Catalunya, s’ha obert un debat sobre les perspectives de la recerca a mig termini amb la constitució d’un Comitè d’Experts per elaborar un document que permeti proposar un conjunt de mesures per obtenir una gestió òptima de la mateixa, en funció dels recursos esmerçats.

Vull donar les gràcies a totes les persones, que d’una o altra manera m’han ajudat a fer aquest treball, d’una manera molt especial a Núria Nadal i Raül Toran per el seu suport en aquesta etapa de la meva gestió, i espero que el contingut del mateix ajudi a comprendre una mica més la realitat del món de la recerca, tant d’actualitat i tanta necessitat de debat, per entendre-la com una activitat normal, com d’altres, que donem com a necessàries en la nostra vida diària.

La recerca a Catalunya: La carrera professional (2/10)

Per a una persona no coneixedora de l’activitat a què estem fent referència resulta difícil fer-li entendre el que en l’argot més comú es coneix com a “carrera professional”. Com que no està regulada d’una forma exhaustiva és necessari aprofundir-hi.

L’ordenament emprat en el llenguatge administratiu, d’auxiliar, oficial, cap, directiu etc. es transforma en l’activitat de recerca i apareixen les figures de l’investigador en formació pre-doctoral o post-doctoral, tècnic especialitzat, col·laborador científic, investigador i investigador principal.

Són etapes més o menys llargues, sempre subjectes a circumstàncies específiques i per què no dir-ho transitòries, fins a trobar un punt que permeti una estabilitat professional, en el sentit que avui pot tenir aquesta paraula, des d’un punt de vista laboral. La seva evolució depèn del nombre de publicacions i els impactes que tinguin i de la participació en un grup de massa crítica que vagi treballant sense descans amb projectes de recerca, o suport tècnic dels mateixos.

Però recentment estem sentint opinions que per valorar la incidència del treball consideren més important “l’impacte del factor que el factor d’impacte” o que posen en dubte que l’esmentat factor serveixi per mesurar el prestigi de les publicacions científiques.

Les oposicions i els concursos de mèrits són, en molts casos, el mitjà per adquirir un càrrec superior i sempre estan sotmesos a la decisió d’un tribunal, que com en tota decisió humana encara que sigui compartida, pot fer que malgrat haver-se preparat amb profunditat no aconsegueixin el resultat esperat. I torna a començar.

Avui, l’obertura de les fronteres i la creació de nous Centres ha ampliat el nombre d’investigadors susceptibles d’incorporar-se, en competència amb els que han desenvolupat la “carrera professional al propi, amb una sana competència que, sens dubte, millorarà la qualitat del col·lectiu.

Fins a quin punt pot continuar aquesta situació com a base per formar una massa crítica en un Centre de Recerca? Sembla que en els programes electorals dels partits d’àmbit estatal quelcom es mou i la sensibilitat en aquest sentit aflora.


En el futur veurem els resultats.

La recerca a Catalunya: El passat recent (3/10)

No cal remuntar-se molt lluny per trobar el punt de partida que hem de fer servir com a referent. En aquest cas el situaríem en l’inici de la darrera etapa democràtica i pot ser, encara més recentment, amb la incorporació d’Espanya a la Unió Europea.

Una vinyeta dibuixada abans de la democràcia pel gran humorista Cesc expressava la situació i el sentiment de l’època, en una reunió una persona manifestava: “Como que los cerebros están en el extranjero realizaremos las investigaciones por correspondencia.”

En aquest context l’activitat de recerca, en biomedicina com en altres camps de la ciència, ha estat bàsicament constituïda pel gran Centre de Recerca, el CSIC, i aquells altres centres que depenent d’empreses privades han desenvolupat tecnologia aplicada als seus processos productius.

Els traspassos de les competències de recerca a les comunitats autònomes han representat un nou esglaó en aquesta evolució i així ens trobem avui amb un seguit de centres específics creats a les diverses comunitats dirigits per investigadors de més o menys renom i que conformen la realitat.

Els models de funcionament varien, coexistint centres de la mateixa especialitat, en l’àrea de biomedicina, o d’altres disciplines científiques i d’altres creats i que han evolucionat en funció d’un desenvolupament més integral d’una activitat com pot ser el cas de l’agricultura, la ramaderia i la indústria alimentària com els exemples de l’IRTA a Catalunya o el Centro de Tecnología de los Alimentos a València.

Tot això sense oblidar els projectes d’àmbit europeu, recentment constituïts pels països membres de diversos sectors, com puguin ser telecomunicacions, navegació aèria, etc. amb èxits no massa afalagadors, fins ara.

I així arribem a Espanya al moment actual. Amb una estructura global per organitzar, amb centres de característiques similars d’àmbit local, autonòmic o estatal. Aquestos han de donar resposta a unes necessitats de mercat d’àmbit com a mínim europeu i amb uns recursos econòmics molt importants, a més dels propis, pel traspàs que es preveu, procedents de fons estructurals de la Unió Europeus a R+D a més dels aportats per cada país membre.

Però això és objecte d’un altre capítol.

La recerca a Catalunya: El present (4/10)

Els primers anys del segle XXI han estat el punt de partida d’una nova etapa en la gestió dels centres de recerca amb vocació d’excel·lència i de posicionament en el seu mercat potencial, marcat per la capacitat científica per donar resposta als reptes plantejats.

L’impuls a Catalunya ve donat per la voluntat del Govern de la Generalitat de Catalunya, concretament del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació que al juny de 2003 presentava en el marc del III Pla de Recerca de Catalunya 2001-2004 el conjunt d’inversions previstes i desenvolupades, per escurçar amb rapidesa la distància que ens separava de les àrees capdavanteres d’Europa.

És així que al voltant d’un centre, independentment de la seva especialitat, existia una justificació de ser, uns objectius fixats en el seu document de constitució i un entorn que cal gestionar i del qual cal treure el màxim profit, donant la màxima resposta possible.

Entenem que formen part d’aquest entorn:

- Les Administracions Públiques, que han apostat decididament per aquesta línia i a les que cal demanar el màxim suport als centres creats.

- Les empreses privades relacionades amb la seva activitat que, sens dubte, necessiten respostes dels centres de recerca i universitats per mantenir la seva competitivitat.



- Els Centres de Recerca existents amb característiques homogènies arreu del món, per establir línies de col·laboració.


Amb aquest plantejament cal elaborar, en cada cas i previ a la creació de cada centre, un pla estratègic, a mig termini, per avaluar les necessitats i els recursos necessaris per realitzar l’activitat.

D’aquesta manera i amb un model de gestió àgil i uns mecanismes de control realment curosos l’activitat de l’empresa té possibilitats d’èxit.

Allò realment important no és, només, la dimensió del centre, sinó la seva massa crítica d’investigadors en funció de la seva capacitat de fer recerca i de relacionar-se amb altres persones, institucions o empreses. El que avui és pretén definir com a “triple hèlix”.
En resum: vocació, treball i capacitat d’autocrítica són tres eixos a tenir sempre presents, en qualsevol projecte que es pretengui dur a terme.

La recerca a Catalunya: El Triangle de les Bermudes (5/10)

El model del qual estem parlant té tres eixos importants, ja esmentats sobre els que voldria reflexionar i que marquen, imposen i condicionen les decisions a mig termini.

Són aquests: la Universitat, els centres de recerca en les seves diverses formes i el sector empresarial.


La Universitat

És el col·lectiu creat des de fa mes temps, organitzat d’una forma més estructurada i amb uns hàbits culturals de difícil modificació, per l’estatus obtingut, i que tracta de mantenir d’una forma permanent, al temps que consolidar, mitjançant la gestió conjunta dels interessos dels diferents centres, en un moment de canvi com el present.

A mes, actualment, esta oferint cursos de formació per gestors de recerca, d’élite a preus de mercat.

Els centres de recerca públics.

De creació molt més recent, han passat d’una etapa inicial intentant donar contingut a una organització de tipus empresarial, per representar els seus interessos com a col·lectiu, a un altre posterior d’intent de solució de les seves necessitats d’una forma individual, forçats per la manca de recursos disponibles.

Només cal recordar fets recents, com la participació en la petició de suport econòmic, per part de determinats centres a entitats financeres de primer nivell, sense més requisit que una negociació individualitzada, amb autodefinició dels seus mèrits, el resultat de la qual pot posar en dificultat l’esforç financer de la resta del col·lectiu, per les demandes de professionals amb condicions de mercat diferents a les existents fins ara.

Aquest fet, sumat a la cada cop més forta dependència des de l’Administració Pública, ha fet que es passi d’una etapa de fort impuls al desenvolupament dels centres a un altre d’alentiment del suport atorgat, en funció de les disponibilitats atorgades per el Departament d’Economia i Finances i a l’espera de disposar d’uns mecanismes objectius d’avaluació, per continuar el finançament amb nous contracte-programes.

Tot això sumat a les reduïdes disponibilitats financeres aportades, en un moment de manca de recursos per la negociació de l’Estatut d’Autonomia, li han fet perdre la seva força com a col·lectiu , fins i tot a nivell de centres d’excel·lència.

Aquestes circumstàncies, però, els han permès a nivell individual, com ja hem esmentat, convertir-se en veritables empreses per garantir la seva continuïtat en molts casos des de la seva etapa inicial.

Les empreses privades

Com no podia ser d’altra forma han gestionat els seus interessos en funció de les seves expectatives de rendibilitat a curt termini, en un moment especialment de gran variabilitat en conceptes com: genèrics, globalització, marges comercials etc. que no las ha fet especialment sensibles a projectes a mig termini i en alguns casos a diversificar el seu camp de negocis.

La suma d’aquestes situacions descrites no ha fet més que donar forma al que es pot definir com un triangle de les Bermudes en el qual es veu la superfície però es desconeix els moviments que circulen per sota i no faciliten un diàleg fluït i sincer, entre forces que, sens dubte, són les úniques que poden donar resultats treballant en la mateixa direcció.

Dos organitzacions, creades per la Generalitat, prenen protagonisme en aquesta etapa i amb aquests antecedents. Són la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) i la BioRegió de Catalunya (BioCat).

A elles adreço aquest repte amb una frase que utilitza una amiga meva: Visquem i vegem.

La recerca a Catalunya: Models de gestió (6/10)

A l’analitzar els diversos models utilitzats per desenvolupar la gestió en centres de recerca, cal fer una clara distinció entre empreses públiques i empreses privades.

En el primer cas, la personalitat pública dels centres de recerca justifica les fórmules jurídiques de fundació i consorci així com la d’empresa pública.

No és aquest el moment de fer una anàlisi dels avantatges d’una o altre forma, però si es pot indicar que en tots els casos cal optar per la forma jurídica que permeti una major simplificació en la pressa de decisions que, per una altra banda, pot resultar decisiva per la naturalesa de l’activitat.

El que sí resulta fonamental per realitzar l’activitat és la definició clara dels òrgans de govern, les seves funcions i la dels poders atorgats als gestors per realitzar les tasques del dia a dia.

És sempre millor, sens dubte, qualsevol fórmula en la qual els gestors de primer nivell puguin prendre el màxim nombre de decisions un cop aprovat el marc de referència (missió, pressupost ordinari i d’inversions), i la definició de la sistemàtica d’informació periòdica als òrgans de govern, que una fórmula que limiti les autoritzacions per quantitats, que a la llarga imposa una dificultat per la gestió, mai justificada.

Sempre queda el recurs de valorar als gestors per la seva capacitat i els seus resultats i prendre les decisions adients, en relació a la seva continuïtat.

Pel que fa al sector privat no cal fer més esment a les fórmules jurídiques ja que no existeixen fórmules diferenciades, no més que les derivades de la limitació de responsabilitats. En tot cas, i en funció dels tipus de recerca, pot ser que existeixin disposicions fiscals que incentivin la seva implantació com poden ser cessions d’espais, deduccions per inversions o d’altres, però això és un tema de tipus fiscal, que no ens correspon tractar aquí.

Un aspecte molt important a tenir en consideració és la voluntat d’interrelació i les sinèrgies entre centres i la voluntat de l’Administració de conèixer el seguiment de l’activitat de cadascun.

És per això que cal establir un mecanisme de seguiment a nivell empresarial en forma de contracte-programa per garantir que les previsions establertes es compleixen o en el seu cas que es justifiquen les seves desviacions.

Entenem que l’Administració ha d’establir un marc de referència en el qual han de trobar-se confortables els centres i sentir-se recolzats d’una manera uniforme.

M’explicaré. Entenc que els centres es troben en un mercat competitiu, que la seva especialitat i estructura és la que marca la seva capacitat de gestió i les decisions a prendre, i en tot cas la informació a facilitar a l’Administració ha de ser la necessària per tal que conegui les dades consolidades, per donar resposta a les peticions rebudes.
En resum: no sóc partidari de models intervencionistes i sí del suport, si s’escau, per part d’una Administració àgil i eficaç. Els centres són els veritables actors i responsables dels resultats obtinguts.

La recerca a Catalunya: L'organització interna (7/10)

Un dels temes que m’ha preocupat del conjunt de l’anàlisi és la fórmula organitzativa o, millor dit, l’organigrama que pugui adoptar un centre de recerca.

Per definició, i amb independència de la mida que tingui, és indiscutible que la figura del Director és clau en la definició, les previsions i el funcionament de l’activitat.

A partir d’aquesta realitat cal plantejar la resta de l’estructura per obtenir la màxima eficiència. A mesura que l’estructura d’un centre creix, es planteja la problemàtica de la delegació de responsabilitats necessària per una àgil pressa de decisions.

En el desenvolupament de l’activitat científica, a banda de la rutina establerta per avançar en la recerca de resultats, es dóna un fet que és la possibilitat per part de l’investigador de plantejar-se canvis, necessaris en un recorregut que tracta de descobrir nous fets, útils per a la recerca desitjada.

Cal en aquest cas la tutela de l’investigador principal o cap de grup de recerca per avaluar les circumstàncies i per tant aquesta figura pren força a mesura que la dimensió augmenta.

És en aquest punt i en la figura de l’investigador principal on és pot produir, o no, un nou salt endavant significatiu en l’organització. M’explicaré: m’ha resultat oportuna la lectura d’un article, recentment publicat pel professor de Microbiologia de la Universidad de Murcia Dr. Joan Carlos Argüelles. Diu el següent:
“Els espectaculars avenços científics són patrimoni de professionals finançats amb fons públics o capital privat, reclutats com investigadors amb dedicació exclusiva. Una conseqüència del nou paradigma ha estat la substitució del científic individual pel grup d’investigació, estructurat a mode de piràmide jerarquitzada, amb un director al front, altres membres consolidats dotats de base sòlida, sinònim de postdoctorals més un grup d’investigadors en procés de formació inicial.”

Només amb una evolució en aquest sentit es produirà l’existència d’una organització potent. Si a més s’entén, que per la millor qualitat de la producció, es necessita el suport d’un equip de gestió i s’obté la complicitat del grup, el resultat serà satisfactori.

Un altre aspecte a considerar és la funció de la Gerència. És una activitat en la qual el “management” ha de tenir en compte aspectes tan variats com la descripció de la seva figura en els Estatuts: la capacitat de relació externa i interna, la gestió de persones (els investigadors principalment), així com la planificació i gestió dels recursos disponibles en cada moment.

Sempre que tracto aquest tema aprofito per recordar el títol d’un llibre que em va marcar en el seu dia que és “El economista en su laberinto”, escrit pel professor Roberto Velasco. En aquest cas, aquest concepte és una realitat que no té discussió i l’èxit només es pot aconseguir si es té una maduresa professional i una forta capacitat d’interrelació.

Avui la situació és molt similar a la produïda en la gestió hospitalària fa uns quants anys, coincidint amb el traspàs de competències de l’Estat a les Comunitats Autònomes

No voldria deixar d’esmentar que la planificació de l’activitat, gestionada per administradors públics, ha de venir emmarcada per un Pla a llarg termini i controlada utilitzant uns paràmetres objectius, prèviament definits i pactats.

El manteniment permanent d’una relació fluida i sincera entre els administradors i els màxim responsables dels centres és una de les claus per l’evolució positiva dels centres.

La recerca a Catalunya: La comunicació de la recerca (8/10)

Voldria aprofitar l’oportunitat que dóna tractar la recerca des de diferents òptiques i incloure una referència als aspectes de la seva comunicació.

Recentment s’ha celebrat el IV Congres de Comunicació Social de la Ciència. I en les conclusions adoptades s’incloïen les següents:

- Existeix una massa crítica de cultura suficient per que pugem parlar d’un àrea del coneixement basada en la comunicació social de la ciència.

- Al costat d’aquesta dada tan positiva, ens trobem amb una ombra: encara no existeix un reconeixement real per part de les administracions, centres de recerca i de la pròpia comunitat científica d’aquesta importat tasca.

- La divulgació no és una activitat esporàdica. És una espècie de pluja fina que ha de calar.

- La investigació en cultura científica ja no es limita a la descripció d’experiències.

- Existeix cada cop més un interès social per la ciència.

- El repte és aconseguir una ciutadania amb coneixement científic suficient que li permeti participar en la presa de decisions democràtiques davant d’un nou marc de problemes globals.


En conclusió, crec que val la pena tenir en compte aquesta realitat per aprofundir en els fets que es recullen i tenir-los en compte com un element d’una gran importància com a part d’una estratègia que permetrà avançar en el complex dia a dia d’una activitat com aquesta.

Voldria afegir com explicita, en aquest cas erròniament, una dita castellana que caldria substituir per “el buen paño en el arca NO se vende”.

La recerca a Catalunya: El futur (9/10)

Si m’ho permeten, com a economista no em resisteixo a fer previsions. A més, al no ser quantitatives, el grau d’error no serà significatiu.

Com en totes les activitats productives sembla que el procés de maduració de l’activitat de recerca ha d’existir, però de ben segur que en tindrà relació amb l’evolució de les necessitats de la població, la quantitat de recursos que es puguin esmerçar i la voluntat de dedicar els màxims esforços en trobar solucions.

La capacitat de retorn dels recursos utilitzats i el grau de resposta obtinguda marcaran el futur. I és necessari no oblidar la rapidesa amb què les innovacions es produiran i les necessitats de respostes ràpides que s’exigiran.

La potència dels equips instal·lats i la velocitat de càlcul dels ordinadors faran necessari, encara més, potenciar les aliances amb una dimensió cada cop més àmplia del territori a cobrir per la recerca, per tal d’amortitzar les inversions necessàries. Tot un repte per als futurs gestors.

A més, caldrà analitzar l’evolució del sector públic i privat per estar coordinats al front de la gestió dels centres de recerca. No en tinc dubte que, dels centres de decisió, el sector privat serà el que millor podrà ajudar, des dels consells de direcció, a la presa de decisions. Sobre tot, tenint en compte la importància d’obtenir el màxim grau d’aplicació dels resultats obtinguts.

Aprofito per fer una petita referència als comitès d’experts. Fa anys que em dedico a la gestió, tant en el sector públic com en el privat, i puc dir tres coses amb risc de no equivocar-me:

1.- En el moment que es constitueix un comitè per marcar una estratègia de futur és clar que individualment no es té la capacitat suficient per abordar la solució d’un problema.

2.- El factor temps juga a favor de qui ha pres aquesta decisió i en contra de la solució del problema plantejat.

3.- L’aplicació de la resposta rebuda ha de posar-se en pràctica a mig termini ja que sempre té un abast que va més enllà de les possibilitats reals d’aplicació.

I per acabar us deixo unes reflexions fetes per científics de reconeguda solvència:

Eudald Carbonell i Robert Sala en el llibre “Encara no som humans” diuen “anem deixant de ser unitats isolades de treball i es va generant una consciència universal del paper de la ciència i dels seus creadors molt més enllà del que mai cap ésser viu a la Terra hagi pogut creure. L’acceleració que representa el coneixement científic pot trencar les parsimònies del temps natural”.

Joan Massagué en una darrera entrevista publicada: “Qualsevol persona que es dediqui a la recerca, inclòs els que ho fan des de l’Administració, han de sentir-se insatisfets.” Pel que fa als fons destinats a la recerca afirma: “Mentrestant la xifra sigui raonable jo preferiria la bola de vidre que em digués per quant de temps es mantindrà l’esforç públic, perquè el que compta és la continuïtat.”

La recerca a Catalunya: Conclusions (10/10)

Ens trobem davant d’un sector d’activitat, el de la recerca, en el qual es donen unes característiques especifiques que tractaré de resumir:


1.- Constitueix una activitat apassionant des de la perspectiva de poder satisfer la curiositat en temes específics, mitjançant l’experimentació, l’anàlisi dels resultats obtinguts i la possibilitat de mantenir contactes amb centres afins o complementaris per poder millorar la capacitat de resolució dels problemes plantejats.

2.- Defineix un model de gestió amb resultats a mig termini que necessita justificar a curt, a banda de la disposició dels recursos obtinguts, els avenços en forma d’impacte i factors d’aplicació. No vull dir amb això, que prèvia a la decisió d’emprendre l’activitat, no sigui fonamental tenir una perspectiva raonable de la capacitat d’obtenir i desenvolupar projectes de recerca que justifiquin la existència del centre com a tal .

3.- Queda emmarcat en un entorn entre les fases anteriors i posteriors del conjunt d’activitats relacionades amb l’activitat. En el cas de la recerca biomèdica una fase inicial com és la de detectar les necessitats a investigar i una fase posterior com la de materialitzar els resultats en l’aplicació real de les conclusions.

4.- Es disposa d’uns clients, els investigadors, als quals s’ha de fer veure la necessitat de la gestió, també, en el seu món, tan específic per a ells.

5.- Cal aplicar una ètica científica, com a conseqüència de la importància de la feina que es realitza i la possibilitat de fer una reflexió activa amb d’altres professionals de les implicacions i impactes dels resultats obtinguts abans de fer-los conèixer.

Recentment deia el Sr. Ramon Folch que: “la recerca ha de ser part de l’economia i només així la recerca no econòmica també serà possible”.

Davant d’un conjunt de circumstancies com les indicades... Qui és capaç de negar la importància de l’activitat de recerca i de la seva gestió per part de bons professionals i del privilegi que representa poder formar part del col·lectiu que hi participa?

Per acabar uns conceptes extrets del llibre “L’art de la Guerra” escrit pel general xinès Sunzi fa uns 2.500 anys i citat en un altre més recent del Sr. Àngel Pes Guixà que porta per títol “Necessitem Governants”, d’actualitat per la nostra anàlisi.



Són els següents:

- “Sense cohesió a l’estat no és possible desplegar l’exèrcit. “

- “Guanyarà qui conegui quan convé combatre, i quan no convé.”

- “Guanyarà qui disposi d’un estrateg competent.”

- “No ser derrotat depèn d’un mateix.”


I una darrera reflexió per tancar el llibre. En aquest cas, de Joe Paterno, que em sembla molt oportuna, citada en el llibre “Go Team” de Ken Blanchard: “Quan un equip supera el rendiment personal i aprèn a confiar en ell mateix, l’excel·lència és fa realitat”.