dilluns, 30 de juny del 2008

És opinable, si hi ha crisi

Aquest és el titular de l’àmplia entrevista al president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en un diari d’àmbit estatal.

I certament, com tot, l’opinió és lliure però ell mateix ahir, a Pamplona, matisava que si ni havia, al menys per a una majoria, a la qual pensa donar resposta amb mesures preses pel seu Govern.

Com sempre m’agrada anar a la font i veure que diu de la paraula el Diccionari de la Llengua Catalana. CRISI: Fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc.

Ara sí que me n’adono que el titular és perfectament correcte, doncs depèn de a quin grup ens estem referint i a la seva situació individual es pot opinar de forma molt diferent.

En tot cas, i tractant de generalitzar, podem dir que la fase econòmica és circumstancialment difícil, que les causes estan definides: augment del preu del petroli i dels aliments, manca de liquiditat pel mal ús del crèdit per part de les institucions financeres mundials i manca de respostes comunes per part d’institucions d’àmbit supranacional.

Això obliga a ser especialment curós en funció de les possibilitats i en el cas d’Espanya, les reserves acumulades en els darrers exercicis ens poden permetre donar resposta a petites necessitats, però mai una resposta molt diferent a la resta de països del nostre entorn.

El que realment és important és ser capdavanters en decisions estratègiques, com pugui ser incentivar la reducció del consum de productes derivats del petroli o vetllar perquè l’especulació no agreugi el preu d’aquest però mes important encara dels productes alimentaris.

En hem acostumat a anar a remolc de les circumstàncies i no som capaços de fer front a reptes, encara que la nostra resposta pugui ajudar a minimitzar l’impacta, de l’opinable crisi.

Quin és el líder que ens ha de fer reaccionar? Sens dubte, nosaltres mateixos. Diu una dita antiga, que no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar.

No ens fem els sords i actuem plegats.

divendres, 27 de juny del 2008

La contribució de les autonomies a l’èxit de la selecció espanyola

Les nits recents de la competició europea de seleccions de futbol han retornat l’eufòria a un país, Espanya, que és capaç de donar les millors alegries i les pitjors decepcions.

Una situació similar es va produir amb la victòria al Mundial de Bàsquet al Japó fa un parell d’anys. En aquella ocasió vaig escriure un article, encara no inaugurat aquest bloc, en el qual reflexionava sobre aquesta situació.

Encara que trobaríem persones que el col·lectiu del qual parlo (la selecció espanyola de futbol), no els mereix cap interès, i encara més, desitjarien el triomf del rival, sigui el que sigui, abans que la seva victòria, crec que una gran majoria estan en aquell moment que he definit com el de les millors alegries.

I aquí vull avançar en el que considero el moll de l’os d’aquesta reflexió i es la contribució de les autonomies a l’èxit de la selecció.

Vistos els partits jugats i la important contribució dels jugadors catalans a l’èxit de la selecció, m’atreveixo a qualificar com a triomf de l’equip.

I aquest equip esta format per jugadors de totes les autonomies i la discussió per la constitucionalitat dels seus estatuts, les balances fiscals dels seus dribblings i la contribució a la solidaritat dels passis als companys, deixa de ser motiu de discussió.

No sé si la llengua és motiu de debat entre el porter i la mitja o entre el lateral i l’extrem però aparentment no es així i la música sona molt bé.

A nosaltres, els catalans, el joc ens recorda el que fa el Barça quan ens agrada, tant en defensa com en atac. i no oblidem la qualitat dels rondo, en moments determinants del partit, que ofeguen els contraris, incapaços de reaccionar.

Ahir va ser així, diumenge ja ho veurem. I esperem que la frase de Gary Lineker de què el futbol és un joc entre dos equips de futbol en què sempre guanya Alemanya es trenqui.

I si no, que ens treguin una de les millors alegries que recentment hem passat, una immensa majoria.

dimecres, 25 de juny del 2008

Ja ha passat el Congrés

Torno de quatre dies de festa, després de la fi del Congres del Partit Popular, i tinc la sensació que quelcom esta canviant a l’Espanya de la globalització, pendent de confirmació.

Per una banda el partit de la dreta es qualifica de centrista i comença a expressar la seva voluntat de començar a practicar una oposició responsable, al mateix temps que manifesta obertament la seva opinió en temes bàsicament econòmics, però opinió al cap i a la fi, que obliga al partit en el Govern a despertar de la seva letargia.

De la seva banda, aquest ha confirmat que el que tenim al davant es una crisi important i de difícil reconducció a curt termini. Això malgrat siguem com uns nens petits, en opinió del president del Banc de Santander, i de les mesures empreses (entre altres la reducció del IRPF pels propers dos anys en 400 euros).

El president del Govern ha demanat la seva compareixença al Ple del Congres dels Diputats, un cop l’han obligat tots els partits de l’oposició, i les estimacions per el 2009 son pessimistes, per no dir molt pessimistes.

Ara toca definir mesures, demostrar les diferències entre un partit de centredreta i un altre de centreesquerra i comprovar la reacció del votant de peu, en el moment que es convoquen noves eleccions, de l’àmbit que sigui.

I entre tant una altra realitat que no cal oblidar, malgrat molts es freguen les mans, és el paper dels partits nacionalistes.

Només cal recordar que esta pendent de decisió el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP i que no sembla tenir intenció de retirar-lo, la reunió d’avui a Barcelona per demanar la no legalitat de l’actuació del Tribunat Constitucional en un cas on el Parlament de Catalunya i el referèndum convocat i del altre el Congres de Diputats a Madrid ha donat el seu vist i plau.

A més a més, la petició del món de la cultura sobre la pèrdua de reconeixement del castellà a les comunitats autònomes, com és el cas de Catalunya, és una altra mostra de la situació actual.

No hi ha dubte que el panorama des del pont és digne d’estudi i cal esperar l’evolució dels esdeveniments, com ja he dit en aquesta etapa difícil, per no dir molt difícil per a molts.

Els gestors no han d’oblidar, com he recordat no fa masses dies, la seva responsabilitat per portar el timó amb mà ferma, però sense cops de volant.

El poble, votants a la fi, ho agrairà i ho tindrà en compte.

dijous, 19 de juny del 2008

Que no es perdin els papers

En un moment com aquest, en què tot va com va i ningú sap per què però cal estar tranquil, el més important de tot es no perdre els papers.

I això, que sembla clar per tothom en qualsevol de les circumstàncies que es puguin produir, pren especial interès pel que fa a la propietat dels catalans dipositats a Salamanca.

Novament, i des de fa uns dies, les notícies que ens arriben des de les redaccions dels diaris indiquen que estem a prop de recuperar-los.

“Una comissió mixta formada per tècnics del Centre Documental de la Memòria Històrica i de la Generalitat de Catalunya analitzarà quins documents d’entre els dos milions que reclama la Generalitat sobre particulars, associacions i partits polítics seran remesos finalment a Catalunya”.

Així ho ha anunciat el ministre de Cultura que ha afegit: “Els tècnics de la Generalitat, i de l’Arxiu de Salamanca i del Centre de la Memòria Històrica, que s’està construint a la mateixa ciutat, es reuniran la primera setmana de juliol i debatran a nivell tècnic, quins papers han de quedar-se i quins papers no es quedaran a Salamanca i cadascuna de les decisions es justificarà. Tot es farà correctament, amb rigor i rapidesa”.

Més o menys semblant a com varen incautar-se.

El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació “no vol que se celebri l’arribada dels papers i s’ha de fer el possible per mantenir un to de discreta cordialitat”.

Com deien a l’inici d’una obra de teatre titulada “Per un si o per un no”, protagonitzada per Josep Maria Flotats i Juanjo Puigcorbé “Esta bé aixó….”.

El que més em preocupa com deia al començament és, en tota aquesta cerimònia, que no es perdin els papers.

Seria una llàstima i un error imperdonable.

dimecres, 18 de juny del 2008

La llei del pèndul

Es difícil per a algú com jo, que ja sabeu l’edat que tinc, que les notícies sobre les pensions el deixin indiferent.

Fins l’any passat, el 2007, el ministre d’Economia Sr. Pedro Solbes s’omplia la boca al manifestar que els superàvits pressupostaris permetien incrementar la bossa destinada al pagament de pensions i que els recursos estaven garantits fins un termini determinat.

Més recentment el president del Banc d’Espanya, Miguel Angel Fernández Ordóñez, adverteix en el seu informe, referit al mateix any, de la necessitat de prendre mesures per augmentar la solvència del sistema públic de pensions.

Ens trobem davant de dues cares de la mateixa moneda i l’opinió de dues persones de reconeguda solvència professional, que només es diferencien pel lloc que ocupen, l’un en el poder executiu i l’altre en un organisme independent.

Que correspon doncs fer davant d’una opinió que el primer que fa es fer dubtar, no de l’opinió del professional, sinó de l’oportunitat de manifestar-se aplicant la llei del pèndul?

És ben cert com diu el senyor Fernández Ordoñez, que la sostenibilitat a llarg termini de les finances públiques serà cada cop “mes costosa i difícil”, però hi ha un fet que és la continuïtat de la gestió que cal tenir-la present.

Com entenc que caldria plantejar la qüestió?. O bé dient “fins aquí hem fet les coses com tocaven i les circumstàncies econòmiques ens obliguen a prendre noves mesures”, o bé indicar “que cal aplicar reformes estructurals per enfortir el teixit productiu, per mantenir la vigència de l’actual sistema públic de pensions”.

La qüestió no és menor. En un escrit anterior, referit a “La importància de la gestió”, tractava de valorar la importància de com dir i fer les coses per no provocar sobresalts.

I desgraciadament els fets em donen la raó doncs, fins i tot dos bons gestors provoquen estrès quan apliquen en les seves manifestacions la llei del pèndul.

El que més em preocupa és que en aquest tema les reformes es duran a terme, a curt termini, i no pas per millorar la qualitat de les condicions de les prestacions, encara que en el futur es prevegi torni a millorar el cicle econòmic.

dimarts, 17 de juny del 2008

Què ens espera al final de la crisi?

Un cop acceptat per tothom que el que estem patint, des del punt de vista econòmic, és una crisi en el creixement que ens afecta majoritàriament hem de treure lliçons per estar preparats quan la situació canviï de sentit. Toca, per tant, fer un exercici d’aplicació.

L’any 2008 es pot comparar amb el 1993 en el sentit que en els dos casos es va produir la davallada en el creixement, si bé per circumstàncies diferents. El cicle, en aquest cas, es pot considerar llarg.

El preu del petroli va fer un salt el 1993 que ens va semblar irrepetible, però en aquest cas 2008 ha marcat un nou record històric i no se sap encara fins a on pot arribar. També en aquest cas nous països amb creixements espectaculars (la Xina i l’Índia), semblen ajudar a la desfeta.

La reacció dels països “mes rics” del món (G-8), ha estat demanar un augment de la quantitat oferta pels productors de petroli, per reconduir la pujada de preus i tornar a un punt de partida que recordarem d’aquí a uns anys.

Per tant, no servirà de res voler aplicar les mateixes solucions en ocasions futures, perque no tindrem les mateixes possibilitats de tirar del mateix carro (reserves de petroli).

No vull ni imaginar un dia en què el món comenci a deixar aturats els vehicles en les carreteres, perque s’ha acabat la possibilitat d’omplir el dipòsit.

Davant d’aquesta , diem-ne utopia, què cal fer per evitar l’encara evitable?

¿Quin es el col·lectiu que ha d’agafar la batuta per dirigir un canvi de fonts energètiques?

¿Quin àmbit ha de ser objecte d’anàlisi per estudiar alternatives a les actualment disponibles?

¿Quins terminis s’han de considerar raonables per a l’execució del programa?

Qui és el cost i com es distribueix entre tots?

Estic segur que algú i des de fa temps té estudiat tot el que estic plantejant. Seria un exercici de transparència donar-ho a conèixer, desprès d’un debat obert.

Per primer cop el món viuria una utopia que resoldria el que ens espera desprès de la crisi.

divendres, 13 de juny del 2008

El no d’Irlanda

Encara pendent del recompte oficial, Irlanda ha tornat a donar el do de pit i ha deixat el Nou tractat de la Unió Europea sense suport per a la seva entrada en vigor.

La lectura d’aquesta decisió i les seves conseqüències seran objecte d’anàlisi per persones mes expertes que jo.

El que sí és significatiu és, per una banda, el baix grau de participació dels electors i els motius de la resposta majoritària, per l’altra.

Pel que fa al grau de participació, molt similar al d’altres països que han escollit la fórmula de referèndum, posa de manifest la manca d’interès per la construcció d’una Europa, cada cop més gran, però mes indefinida des de el punt de vista polític.

Pel que fa a la resposta majoritària, malgrat que des de la seva incorporació els irlandesos, així com els ciutadans d’altres països com el nostre en el seu dia, han rebut un volum important de recursos, el seu sentiment, com el nostre, s’ha mantingut inalterable. El temor a perdre tot allò conquerit els fa reaccionar d’aquesta manera.

L’Europa que estem construint és la dels comerciants, amb un euro fort enfront la resta de monedes i que permet que en cada situació de crisi en surtin enfortits una minoria davant el total de la població.

Pel que fa al treball, l’acord de potenciar jornades de 65 hores, cobrant igual o una miqueta menys pels treballadors, contrasta amb mesures com la proposada pel Parlament espanyol de reduir l’assistència al Congres dels Diputats de tres a dos dies, suposo que cobrant el mateix o, potser, una miqueta més.

Senyors no anem bé. Aquest no es el camí.

I així respondrà la població tantes vegades com se la consulti, si no es canvien un seguit de tics dels quals n’estem tips.

dijous, 12 de juny del 2008

La importància de la gestió

Gestionar és, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, portar o dirigir els afers. Fer gestions per aconseguir una cosa.

Dintre de l’ordre de les coses que ens rodegen, i que fan que una mateixa situació en el temps es pugui percebre d’una o altra forma, està la manera de gestionar-la.

Aquest fet està ara en un moment de màxima actualitat perquè temes com la vaga de transports, l’increment dels preus, la situació de les empreses o la publicació de les balances fiscals, fan del tot necessari disposar de bons gestors per superar les dificultats que representen i donar la sensació que es condueix amb encert, fermesa i cap el camí desitjat.

Vivim amb una sensació d’immediatesa i de necessitat de resoldre les coses amb un temps mínim, inclosos els temes que realment ho justifiquen, i segur que poden ser gestionats de forma tal que no sembli així.

No citaré exemples, per no semblar partidista i perquè la percepció de cadascuna de les persones és diferent davant d’una qüestió a resoldre, però si voldria que el lector reflexionés i tingués l’atreviment de posar noms.

Pot ser que en el futur davant de consultes electorals o d’escollir gestors per defensar altres afers en els quals tinguem interessos, es valorin aquestes característiques en l’escollit, perquè li sembla un bon gestor.

Encertar ens pot ajudar a gaudir d’una millor qualitat de vida, com ho poden fer una bona dieta alimentària, un bon passeig pel camp, una conversa amb la família o un amic o una bona migdiada.

Es per això que admiro els bons gestors i els recomano. Pot ser que sigui pel desig de ser considerat, com un d’ells, pels que em rodegen.
Voldria que s’entengués com una sana enveja.

dimarts, 10 de juny del 2008

Els economistes en el seu laberint

Aquest cap de setmana he hagut d’escoltar, novament, que els economistes som aquells professionals que donem la nostra opinió quan els fets han succeït.

És aquesta una constatació que es repeteix amb freqüència i que no acostuma a escoltar-se quan es parla d’altres professions.

La veritat és que per la nostra condició d’especialistes en idees generals estem participant en la gestió d’un conjunt ampli de temes molt diversos, en els quals compta la nostra opinió ni que sigui pel fet que l’economia ho abasta tot.

A més, en aquesta oportunitat -i pel que fa a la desacceleració, la crisi, o diem-li com vulguem- aquesta circumstància era coneguda i manifestada per un ampli ventall de persones, ja que els fets amb els quals convivíem permetien, d’una manera molt clara, emetre una opinió sobre el que més aviat o més tard succeiria.

Ara ens trobem amb el fet, amb unes circumstàncies que ens marquen les decisions a prendre i amb una manca de capacitat de reacció perque l’espai que hem de tractar és d’una dimensió tal que les propostes de solució requereixen l’acord d’uns quants, cada vegada més.

Acabem de veure el resultat de la darrera cimera de la FAO a Roma, referida a la manca de primeres matèries pera abastir al món, l’augment espectacular dels seus preus 0i les dificultats del seu subministrament per a molts països en vies de desenvolupament .Un fracàs en tota regla. I en les reunions han participat economistes i totes les altres professions que vulgueu incloure.

Com diu un professor d’economia, Roberto Velasco amb un llibre que té el mateix títol d’aquest escrit, i que l’he citat en d’altres oportunitats:

“En todos estos campos , los economistas no hacen ni mucho ni poco: hacen sencillamente lo que pueden , en el viejo empeño de entender lo que pasa.

En todo caso la Economía ha sido una disciplina apasionante en el último siglo, ha convertido a los economistas en actores imprescindibles del gran juego social y, lo que es mas importante, tienen un gran porvenir.”

Que així sigui.

dimecres, 4 de juny del 2008

La recerca: factor de riquesa o factor d’elitisme?

El moment de desacceleració econòmica que estem vivint i les decisions que cal prendre per reactivar l’economia posen de nou sobre la taula quina incidència podem esperar de la resposta de la recerca per ajudar al creixement.

Així succeeix amb d’altres mesures de tipus social (els 400 euros o la millora del poder adquisitiu de les pensions) o la millora de les inversions en infraestructures que el Govern vol prendre en aquest sentit.

Es tracta de considerar a la recerca com un element generador de riquesa o situar-lo com una necessitat a disposar, per formar part del món desenvolupat, però sense poder determinar el seu resultat en termes econòmics i potenciar-lo, mentrestant, com a element de referència per l’efecte del elitisme dels seus actors.

Es notòria la repercussió que ha tingut la darrera decisió del Govern d’Espanya de crear un Ministeri de Innovació i Ciència i el prestigi que rep la nova ministra en les darreres enquestes del CIS, sense que fins el moment hagi pres cap decisió, que no sigui la del nomenament de la seva estructura de funcionament i definir les línies mestres del seu ministeri.

És cert que sense investigadors de reconegut prestigi no es pot plantejar un repte com el que ens hem marcat, però no és menys cert que sense una organització potent que planifiqui les necessitats, marqui les prioritats i segueixi els resultats amb tota cura, mai sabrem en quin punt de la jugada ens trobem.

No fa massa en un dels capítols d’un document referit a la situació actual de la recerca que titulava El Triangle de les Bermudes, feia referència als tres elements que intervenien en la mateixa: l’administració pública, les universitats i els centres de recerca. I en els tres hi ha èlits i en els tres són necessaris elements de gestió. Si no tenim en compte tot això, ens poden engolir en l’avenç de la recerca com a element de riquesa, competidors d’altres països com deien passava en el famós Triangle.

El resultat és una qüestió d’efectivitat.