dijous, 29 de maig de 2008

Cap a la llibertat

Fa ja uns quants dies que he començat a experimentar una sensació que es difícil d’expressar i que només es pot explicar en el moment en què t’acostes, o t’acosten, a l’etapa final de la vida laboral.

En aquesta circumstància, hom fa balanç professional del que ha fet, del que hauria volgut fer i del que no ha pogut fer, i es marca noves fites, perquè la vitalitat, de vegades, no va paral·lela a la cronologia i et sembla que les circumstàncies no et fan justícia.

Segur que això és una percepció errònia, perquè les possibilitats que es presenten en el moment que camines cap a la llibertat no són mesurables i menys per a un mateix, engrescat en un pensament de final d’etapa, que no et deixa veure mes enllà.

Malgrat aquesta constatació, no es poden donar consells iguals per a tot hom , perquè afortunadament no existeixen dues persones iguals i l’experiència acumulada, pot ser oferta per graduar la sortida definitiva en el temps, d’una vida professional que se’ns dubte marca, i molt.

Es per això, i per que somiar no costa diners, que em plantejo continuar actiu, més lliure i oferint la meva experiència a qui pensi que la pot utilitzar, entre els quals, jo mateix.

Com fer-ho conèixer, que s’entengui i que s’apreciï, no depèn només d’un mateix, sinó també dels que et rodegen en aquest moment, i creguin en les teves capacitats i t’ofereixen aquesta possibilitat.

Un dels mitjans a utilitzar es aquest blog i per això, i si es possible amb regularitat, tractaré d’utilitzar-lo, per establir aquesta relació, d’acció-reacció.

Ah!. No penseu que oblido la meva vida familiar. Aquesta, encara que els que em coneixen bé poden pensar que de vegades la poso en segon lloc, sempre l’he tingut present i ara encara més, no només per egoisme sinó per maduresa i perquè la dinastia creix i les obligacions, en aquest moment, augmenten.

I ben content que n’estic.

divendres, 23 de maig de 2008

Els immigrants irregulars

El passat 5 de maig vaig incorporar al blog un escrit amb el títol “El Diàleg intermitent Unió Europea – Ribera Sud” en el qual, amb motiu de la visita del president francès a Tunísia es volia reprendre un diàleg de igual a igual, deixant de banda el procés iniciat amb el nom de Barcelona, per tractar d’avançar en les relacions globals dels estaments implicats.

Han passat 15 dies i el que interpretava que estava al darrera de la voluntat expressada ha vist la llum i d’una forma unilateral i inequívoca.

La Unió Europea ha aprovat un pla de reencarnació del Procés de Barcelona, concebut ara com un projecte pragmàtic de desenvolupament de la Ribera Sud de la Mediterrània.

Brussel·les sosté que la potencial prosperitat del Sud dissuadirà l’emigració i acabarà amb la frustració que degenera en violència i terrorisme.

La darrera paraula la tindran els líders dels socis en la Cimera de París, del proper 13 de juliol. Recorden aquesta data, en l’anterior article al que faig referència.

En paral·lel, ahir, els 27 pacten una dràstica política per expulsar indocumentats, harmonitzant la legislació establerta fins ara.

No tinc res a dir que no estigui ja escrit, i sóc un ferm convençut de què la situació produïda, i la que es pot produir, si no es prenen mesures seria no desitjada.

Però dit això, és necessari, d’una vegada per totes, i la situació econòmica com estem veient no es la mes desitjable, que una i altra decisions ha de venir acompanyades de mesures raonables, negociades per ambdues parts d’igual a igual, i tractant-se d’una part petita del món global en què vivim donant exemple de com resoldre els problemes.

I si no, no haver presentat la proposta en aquest termes.

La resposta dels centres de recerca

Acabo de llegir al diari “El País” un article, signat per el Sr. Miquel Caminal, que m’ha semblat molt encertat i que en el seu encapçalament deia: “La sumisión de la Universidad Pública”.

És veritat que l’evolució en la docència i la recerca, com succeeix en molts altres ordres de la vida, es mercantilitza i la venda de producte abusant de les paraules excel·lència i competitivitat no sembla el més adient en el marc de la universitat pública.

Ens trobem en una cruïlla en què les orientacions i les decisions marquen present i marcaran futur. I més en aquest moment en què, en el cas de l’Administració del Estat, s’ha produït un fet significatiu com es la creació d’un Ministeri de Ciència i Innovació en el qual els seus principals executius són anteriors representants del sector privat, públic i de les universitats.

De l’evolució dels esdeveniments en els propers mesos es veurà la tendència que pren aquesta nova aposta.

Aprofitant l’avinentesa voldria deixar un apunt de la situació actual dels centres de recerca a Catalunya i la darrera proposta rebuda del Departament d’Economia de la Generalitat d’incloure els consorcis, amb participació majoritària, i les fundacions, amb participació majoritària o total, en els pressupostos 2009.

El fet plantejat, indiscutible des de el punt de vista legal, representarà un canvi notable en el control de gestió d’aquests ja que, a partir de l’aplicació d’aquesta normativa, quedaran subjectes a l’autorització prèvia de la intervenció de la Generalitat, situació no aplicada fins ara, i més endavant a un sistema d’unitat de caixa que deixarà sense iniciativa en la presa de decisió als gestors dels centres.

Entenc la necessitat de disposar de la informació sol·licitada per poder fer una millor presentació i avaluació dels recursos esmerçats i dels resultats obtinguts, però com ja he manifestat en anteriors ocasions, propostes com aquestes posen en qüestió un principi com es la funció per la que han estat designats els òrgans de govern, consell de direcció, comissió executiva, director i gerent.

De la resposta, raonada, dels gestors i de la decisió final presa per l’Administració, després d’escoltar-los, en derivarà una forma o altre de fer, sens dubte.

I això em lliga amb el inici de la reflexió referida a les universitats públiques, en un altre sentit de les coses.

dijous, 15 de maig de 2008

L’edat dels catalans

Un altre cop a la feina, per escriure sobre un tema que ahir vaig copsar, de nou, amb motiu de l’assistència a una conferència del Governador del Banc d’Espanya al Cercle Financer de La Caixa.

No parlaré del contingut de la conferència, que va ser molt ric en l’exposició, i sí de l’oportunitat de la seva programació, ja que van quedar molt bé, conferenciant, tant a títol individual com del seu càrrec i les institucions financeres, que ens han salvat de les turbulències dels mercats exteriors, si bé es necessari que no abaixin la guàrdia.

El que em va sobtar un cop més era l’edat mitjana dels assistents que, si no tenim en compte els quadres de l’entitat financera convocant, era per sobre de la de jubilació, és a dir 65 anys.

El tema era d’interès, el conferenciant de primera línia i l’entrada lliure, prèvia identificació i petició acceptada.

I jo em pregunto:

- On estaven les persones d’edats compreses entre els 30 i 45 anys, per posar uns límits, escoltant la conferència?

- Vol dir això que el poder econòmic real esta en edat de jubilació?

- Que podem dir dels “joves” que he citat? Passen o són un nou poder amb altres interessos?

- Què podem esperar d’una constatació com la que manifesto?

Algú em pot ajudar amb respostes que donin llum a aquestes preguntes?

Si no es així seguiré esbrinant, però preocupat.

No puc fer de més.

dissabte, 10 de maig de 2008

De teves a meves

Quantes en faríem.

Dues informacions darrerament servides pels mitjans de comunicació.

Per un costat, el Tribunal de Justícia de la UE no qüestiona l'autonomia fiscal basca i, per un altre, la vicepresidenta del Govern espanyol demana que partits i territoris deixin enrere el model “reivindicatiu”.

I en el punt mig un Estatut d’Autonomia aprovat pel poble de Catalunya, encara pendent de resposta per part del Tribunal Constitucional dels recursos presentats i una situació de crisi, tant conjuntural com es vulgui, i l’amenaça de disposar de pocs recursos.

¿Què vol dir tot això?

Doncs que ja podem estar alerta, perquè ja ve un altre juny i hem d’esmolar ben bé les eines.

Aquesta fórmula gramatical sembla fàcil i oportuna però el que és difícil és saber com, per encertar amb aconseguir els resultats desitjats.

- El punt de partida és sabut: el resultat de les balances fiscals que, a més, estan actualitzant els experts a Catalunya.

- Les fórmules estan sobre la taula i d’això el conseller Castells en sap molt.

- Les autonomies fins ara beneficiades, el Govern Central i els expresidents espanyols a la defensiva.

- El president de la Generalitat convençut del seu contingut, de la bilateralitat de la negociació, del risc de no resoldre-la correctament pels nostres interessos i de què les formes poden conduir a l’èxit.

La partida està servida. A veure qui va de full.

divendres, 9 de maig de 2008

La soledat del mànager

Fa algun temps que la velocitat dels esdeveniments en el món en què vivim no ens permet fer, de nou, una reflexió no per antiga a oblidar. M’estic referint a la soledat del mànager.

Com hem vist, la crisi en què estem immersos ha omplert pàgines i pàgines en relació a la construcció, a la banca, als indicadors econòmics, a la pujada del preu del diner i només en el moment en què una persona ha entrat o sortit de la política, amb el jeep que comporta, es parla de persones, o en el moment de les substitucions de alts directius quant la situació econòmica de les grans entitats ha fet necessari trobar un boc expiatori per netejar la seva imatge.

En aquest moments s’està produint una substitució de les que podem denominar mediàtiques. És a dir, de les que es fan per canviar la imatge d’una institució, en aquest cas el Futbol Club Barcelona i podem veure el que dóna de sí el títol d’aquest article.

L’entrenador, home correcte i d’estil impecable està sent víctima d’aquesta situació i l’està vivint amb una naturalitat que hauria de ser l’enveja de molts i la lliçó per a uns altres, els seus acomiadadors.


Es dirà que al cobrir una etapa en el càrrec, per el que va ser contractat i a més ser un càrrec de confiança, aquestes són les regles del joc, i més en aquest cas. Però el fracàs d’aquesta darrera part de contracte pesa tant que el millor es passar pàgina i a una altra cosa.

Aquest exemple és vàlid en d’altres activitats i com deia un antic amic meu: el que mana, mana i el demés a una altra banda.

La diferència en uns i altres casos és que en els anònims el cost per a l’acomiadador és només el de la decisió presa, a banda de la feina de buscar substitut. En d’altres, com el que ens ocupa, la repercussió econòmica es considerable.

Perquè estic segur que, en el cas que he citat com exemple, de soledat n’haurà però l’acompanyarà la indemnització pactada, perquè l’interessat no deixarà de percebre el que contractualment li correspon. Només faltaria.

dilluns, 5 de maig de 2008

El diàleg intermitent Unió Europea – Ribera Sud

Des de fa ja deu anys, amb el Procés de Barcelona es va iniciar un diàleg institucionalitzat per tractar d’acostar ponts per avançar en un camí difícil com es produir un intercanvi de punts de vista entre ambdues zones, molt a prop des de molts aspectes i molt lluny des de d’altres, que són els que permeten acostaments duradors.

Aquella primera reunió, fet que hauria de verificar a les hemeroteques, es va fer, segons es diu avui des d’una posició entre rics i pobres i amb una voluntat d’ajudar a escurçar diferències de tot ordre, millorar les relacions comercials i acostar el nivell de rendes.

Aquest procés es va esmorteir i ara amb motiu d’un visita del president Sarkozy a Tunísia, ell mateix ha aprofitat per, després de valorar l’evolució democràtica d’aquest país , rellançar la necessitat d’aquest diàleg intermitent, sota unes bases molt més d’igual a igual, amb presidències rotatòries i encara sense un programa definit.

Pot ser aquesta nova proposta sigui conseqüència d’un acord comercial favorable signat per Tunísia amb França i les dates i lloc per desenvolupar aquesta nova trobada sembla que han estat fixades: la primera a París el 13 de juliol (un dia abans de la seva festa nacional).

Cal observar la reacció d’Àngela Merckel, l’única persona que li pot fer un advertiment en aquest sentit.

També els temes es veuen a venir i sobretot, a més d’unes noves concessions en matèria de relacions comercials, el tema de les immigracions i la forma de trobar fórmules de retorn del mateixos en un moment de crisi econòmica serà el mes rellevant.

Un cop més la conjuntura marca agendes i, un cop resolt el problema, a esperar deu anys més per iniciar la represa d’una nova reunió intermitent, allà on correspongui.

I mentre tant, anar i anant com deia la cançó de La Trinca.