dijous, 31 de juliol del 2008

A l’estiu, tota cuca viu

Després d’un inici de blog a un ritme que considero frenètic, per a una persona que no té com a tasca principal l’escriure, penso que correspon una etapa de descans coincidint amb les vacances. De forma tal que ambdues parts, relator i receptor, ens donem una treva.

Vull recordar que el 23 d’abril es va donar una coincidència i una frustració. La coincidència era una data important com és el dia del llibre i la frustració, la dificultat de publicar d’una forma reduïda i molt dirigida a companys de professió d’un document dedicat a la recerca a Catalunya, lloc en el qual realitzo la meva feina de gestor.

Potser per això al llarg d’aquests tres mesos he repetit conceptes i idees que portava dins i que aquest mitjà m’ha permès.

Ah!, per cert: recomano a les persones que sentin la necessitat d’expressar-se que no dubtin en utilitzar aquest mitjà econòmic, obert i de relació que dóna molt de sí.

I he començat amb un títol prou conegut perquè estic convençut que tot allò que ens preocupa, que ens fa perdre la son i que li donem gran importància, l’estiu dóna motius suficients per veure les coses d’un altre color, gaudir de la tranquil·litat d’un descans merescut. a la platja , al camp o simplement a casa gaudint de les petites coses que, a vegades, són les més importants.

Si voleu ens retrobem a l’inici de la tardor i tornem a escalfar-nos el cap amb pensaments i idees. Però això sí, a veure si intercanviem una mica més que, fins ara, he parlat majoritàriament jo.

Bones vacances!


dilluns, 28 de juliol del 2008

Per bé i per mal, la banca

Fa ja molts dies que tots els experts ens donen les raons per les quals s’ha produït la crisi actual i en totes apareix, a més de molts altres, un actor que pren una gran rellevància: la banca.

El sistema capitalista, en el qual ens belluguem tots, sense excepció, després de la caiguda del comunisme té una forma de concretar les transaccions amb un mitjà que és el diner.

Aquest, en mans dels països individuals, de païssos agrupats, com és el cas de l’euro marquen el ritme de la quantitat en circulació i del preu del mateix, de forma tal que en el seu compte de resultats ens obsequia amb unes xifres, cada cop més grans i si no es així, és perquè han aprovisionat quelcom, difícil de valorar pel ciutadà de a peu.

Això ens ha portat a un cicle econòmic, que d’això també n’hi ha per tranquil·litat dels economistes, en el qual el diner en quantitat i barat ha estat a disposició de tothom per poques garanties que oferís, per tal d’engreixar el bou d’or, base del creixement, quan no hi havia altres circumstàncies sòlides.

Un cop fora del sistema bancari el destí final d’aquests diners, hem hagut de patir una situació cantada, com era la falta de recursos per retornar-los, deixant que el retorn del préstec a preu baix, per acabar-ho d’adobar s’ha de fer a preu cada cop més elevat.

Hem esperat que la banca donés els seus comptes dels seus resultats, i sense conèixer la totalitat d’aquests hem pogut observar com han tingut fortes davallades, han plegat directius considerats claus, però han continuat la institució com a necessària i garant del mecanisme per tornar a fer créixer l’economia.

Ara en una darrera etapa de liquidació per “derribo”, ve la nova que els mateixos bancs que han provocat la crisi, a més d’altres qüestions, procedeixen a triar com i a qui ajuden i es llancen a comprar pisos i sòl a les immobiliàries per evitar més suspensions de pagaments.

Un nou exemple del paper rellevant, i de vegades poc curos de la banca, que no ha d’oblidar que els recursos que administra són del ciutadà de a peu, i que aquest, en qualsevol moment, por decidir guardar-los sota la rajola.

No vull ser pessimista, però trobo a faltar una instància superior que els faci reflexionar i actuar en conseqüència.

Diuen que el governador del Banc d’Espanya ha fet, i molt bé, aquest paper. Però també ha dit que els nostres bancs no es lliuraran de les conseqüències de la crisi global que patim.

dimarts, 22 de juliol del 2008

Les casualitats no vénen mai soles

Aquests dies s’està celebrant a Barcelona l’ESOF ,(EuroScience Open Forum), reunió al meu mode de veure de gran importància, i en la qual es reuneixen científics, premis nobel, investigadors i tècnics i curiosos del món de la recerca i de l’alimentació en una mena d’olimpíades, per establir contactes, valorar la possibilitat de fer projectes conjunts i, en resum, fer una posada a punt d’aquest món tant d’actualitat.

No és casualitat que aquest any la ciutat escollida hagi estat Barcelona ja que, malgrat la decisió del lloc de trobada es fixa a la ciutat amfitriona amb dos anys d’antelació, la nostra ja estava en l’òrbita del que som avui en aquest camp i sobretot del que volem ser en el futur.

Al fil d’aquest esdeveniment voldria fer referència a dos articles llegits aquest cap de setmana i que em venen al pèl.

En primer lloc el publicat a “La Vanguardia” i que està signat pel professor Joan J. Guinovart que es titula: “Asombro de Occidente” i en el qual, després de citar que Barcelona serà per uns dies la capital científica d’Europa, parla dels nous centres de recerca a la xarxa CERCA de la Generalitat.

“Aquest centres són fundacions o consorcis amb sistemes d’organització i gestió flexibles, més propis de les empreses que de l’Administració. Mantenir aquesta flexibilitat i capacitat de gestió independent és fonamental, perquè segueixin dinamitzant el sistema català de ciència i educació superiors. Malgrat la seva demostrada potencia aquests centres són encara joves, fràgils i necessiten consolidar-se“.

Per altra banda Esko Aho , President de SITRA, fons d’innovació de Finlàndia i exprimer ministre d’aquest país, en un article titulat “Com construir un Silcon Valley a Europa”, assenyala:
- “ Són massa les iniciatives que tenen lloc a la Unió Europea.”
- “Està previst que la Comissió Europea emeti durant aquest mes la resposta al títol d’aquest article.
- “Ningú discuteix els clústers de les empreses dinàmiques al voltant de les universitats europees però les seves dimensions són petites comparades amb els del EEUU”.
- “Recomano que la Comissió incorpori els principis següents:
- Construir sobre els punts forts ja existents
- Concertar els recursos en fer unes quantes coses realment bé
- Ser oberts
- Realitzar estudis comparatius, supervisar i ser transparents.”

Per acabar indica: “ Seleccionaria els centres d’excel·lència, a través d’una competència basada en dades objectives, transparents i internacionals, enlloc de mitjanies polítiques regionals de porta tancada.”

Els polítics han de ser audaços, valents i, sobretot, selectius . Poden començar en la propera declaració política de clústers de la Comissió.”

Més claredat, impossible.

dilluns, 21 de juliol del 2008

Benvolgut, Señor Presidente

Aquesta és la benvinguda al president del Govern espanyol que aquests darrers dies ens ha obsequiat amb la seva presència i comentaris en la línia que ens té acostumats.

En primer lloc la convocatòria de destacats economistes, per analitzar la crisi , presidida pel director de l’Oficina Econòmica del Govern.

En relació a aquesta vull expressar la meva opinió per les característiques dels convocats, homes, perquè aquí encara no hi ha paritat, representants de bancs, caixes d’estalvis, caps de serveis d’estudis i responsables d’escoles de negocis. Trobo a faltar economistes de gran prestigi en representació de les comunitats autònomes, ja que aquesta vessant estic segur que jugarà un paper important, a curt termini, en el marc del estat de les autonomies.

Aquesta reunió, sumada a la mantinguda amb les patronals i les centrals sindicals, vindrà a ser com uns Pactes de la Moncloa, sense fotografia conjunta i suma i segueix a la mantinguda amb economistes de primer nivell a escala internacional abans de les eleccions generals.

No em diran que el Presidente no s’assessora suficientment com per disposar d’informació a l’abast per prendre decisions. El que és difícil és que el resultat de les mateixes serveixi per una mica més que per passar el temps de la crisi, perquè les decisions a prendre cal adoptar-les en d’altres àmbits més significatius i, en aquest sentit, les darreres reunions i acords presos no han servit per a res més que per perpetuar el sistema i fixar solucions a llarg termini per allò que es diu: qui dia passa any empeny.

En segon lloc la seva visita a Barcelona, amb motiu del congres del PSC, ha servit per que es visualitzessin les propostes del president de la Generalitat, cada cop més coherent amb els seus punts de vista i un Presidente, tirant pilotes fora i deixant que les decisions es prenguin en les taules de negociació.

Sobre això ja vaig escriure en un article anterior i em ratifico amb allò dit.

Aviat serem a l’estiu i encara que com a tercera decisió del Presidente reunirà al seu Consell de Ministres el 14 d’agost.

De moment la situació em recorda la lletra d’una antiga cançó italiana: Parole, parole, parole.

dimarts, 15 de juliol del 2008

Una notícia d’interès

Naturalment per als “bloggers” que dia a dia mantenim actiu aquest mitjà, segurament virtual, però encisador per als que hi participem.

Es tracta de la mort de la “bloggera” de més edat del món, o al menys així s’informa, als 108 anys. Havia nascut a Austràlia i tenia mes de 70 entrades des de febrer de 2007, sobre la vida moderna.

És un reflex de les possibilitats del mitjà i del fet que l’edat no és excloent en aquest mitja de comunicació.

Aprofito la notícia per encoratjar els prudents, els dubtosos, els discrets, i a tants d’altres que per una o altra raó, no s’atreveixen a escriure a què ho facin. Comprovaran que la teràpia és molt agraïda.

Descansi en pau i, si et queda veu, força i mitjans, des d’allà on et trobis, digue’ns el que segueixes pensant de la vida moderna.

divendres, 11 de juliol del 2008

“La ciencia humilde” y “Economía canalla”

Perdoneu que encapçali l’article en castellà, però el títol del llibres que em donen peu a escriure, estan escrits en aquesta llengua.

El primer esta escrit pel professor Alfred Pastor i el segon per l’economista i periodista italiana Loretta Napoleoni.

En el primer es descriuen un seguit de conceptes per tal que la gent del carrer pugui conèixer la realitat que es troba al darrere dels conceptes més utilitzats en el dia a dia per fer el seguiment de temes econòmics.

En el segon s’estudien els efectes perversos de les forces econòmiques fosques que converteixen les persones normals en gent atrapada en el món de la fantasia del consumisme, fet irreversible al parer de l’autora, i la defensa que podem fer dels nostres interessos, a partir de la informació sobre el món en què vivim.

Dóna gust disposar de documents de treball fets per estudiosos que expliquen amb claredat conceptes d’ús corrent, perquè al mateix temps permeten pensar i ser conscients de la realitat que ens envolta.

Jo, com a resum, després de conèixer l’existència dels llibres i abans de llegir-los, crec que els individus hem de ser humils i canalles al mateix temps.

Humils, per formar part d’un col·lectiu, homes i dones, que hem de passar per la vida sense fer massa soroll, dient les coses, com deia Silvio Rodriguez en una de les seves cançons, “a tiempo y sonriendo”, i canalles per ser capaços de formar part, si podem, del mateix col·lectiu que no permeti que les coses vagin de manera que perjudiquen una majoria.

No pensava que dos títols donessin tant de si.

De vegades les casualitats fan companys de viatge i de vegades no són tant casualitats com necessitats.

Humilitat i canalla unides. Qui havia de dir-ho...

dijous, 10 de juliol del 2008

La cançó de les balances

Avui voldria demostrar que un mateix tema pot ser tractat des de diferents punts de vista.

Començaré recordant una de les primeres cançons de l’Ovidi Montllor que torna a estar d’actualitat: “La cançó de les balances”.

Deia així:

Doncs era un Rei que tenia
un castell a la muntanya.
Tot el que es veia era seu
terres, pous, arbres i cases.
I al matí des de la torre
cada dia les comptava...

I ara be l’actualitat. Amb la publicació a Catalunya de les balances fiscals amb l’Estat sense esperar, faltaria més, els càlculs del Govern central.

El dèficit català ha estat de 16.735 milions d’euros l’any 2005, la qual cosa representa el 9,8% del seu PIB. I això ho ha dit el Comitè d’experts convocats pel conseller d’Economia de la Generalitat.

Ara falta la resposta del ministre d’Economia espanyol que, ben segur, té les mateixes dades a la seva taula. Els números són iguals a tot arreu.

Toca una cosa que no és nova: esperar.

Fins quan i amb quins gestos és el que hem de veure. Però com deia ahir, els primers ja estan donats, amb l’ajornament de les reunions previstes Administració Central – Administració autonòmica catalana.

Per això titulo l’article: “La cançó de les balances”.

dimecres, 9 de juliol del 2008

Les autonomies, el pa nostre de cada dia

Un dels fets significatius que es va repetint periòdicament és el referit al ritme dels traspassos de competències a les autonomies.

A Catalunya és més evident aquesta situació, ja que per la seva personalitat, la seva tradició i la seva importància des del punt de vista econòmic les circumstàncies es posen de manifest d’una forma més palesa.

Des del principi del procés de transferències la relació traspàs-dotació ha estat un dels temes mes debatuts. Serveixi com a exemple el traspàs de la competència de Sanitat per a la qual, fins el dia d’avui, es recorda que la dotació que es va rebre ha estat insuficient, fet que ha vingut agreujat per l’increment de targetes d’assistència a les quals s’ha hagut d’atendre per l’augment de la immigració.

Així plantejades les coses ens trobem en un moment important, mentre el Tribunal Constitucional resol els recursos plantejats sobre la seva legalitat.

La Generalitat ha anunciat que posposa la reunió que havia de celebrar amb el Govern central la propera setmana per pactar nous traspassos i tampoc es reunirà la Comissió Mixta de Transferències que havia de rubricar els acords pactats al gener.

De res serveix el comunicat fet en el darrer congres del partit en el Govern sobre l’ús de la llengua, la calenta, quant desprès no es pot avançar en els traspassos, la freda.

Així no es construeix, perquè ningú ha definit un model d’Estat, i l’única preocupació és que les transferències a tothom siguin les mateixes i que existeixi una possibilitat de reconduir mitjançant reunions de comitès de coordinació presidits per el ministre de torn del departament afectat les disfuncions que es presentin..

Falta confiança i preocupa el risc de pèrdua de vots en la propera contesa electoral.

En tot la resposta del Govern de la Generalitat, en aquest cas, és l’oportuna i només per aquest camí es podrà donar resposta al repte que un traspàs ha de millorar el servei donat al ciutadà.

No oblidem, però, que en economia no es donen miracles i aquest sí que és el pa nostre de cada dia.

dimarts, 8 de juliol del 2008

La tercera via

En diverses ocasions he utilitzat el concepte que encapçala l’article, donat a conèixer per Antony Giddens, pensador anglès, amb motiu de la incorporació a la política del Premier Tony Blair.

Aquesta vegada voldria pensar en veu alta sobre el fet de trobar una via, la tercera, entre aquest món neoliberal: especulatiu, arrogant i rosegador i la resposta que ofereix el que s’anomena la socialdemocràcia: món dialogant, de bons consells, d’engrunes i de suport als més necessitats.

I ho penso, perquè en tota aquesta situació que estem vivint, un grup important de persones, el que es denomina classe mitjana, molt important al meu mode de veure, està perdent esperons amb cada decisió que prenen els tecnòcrates del sistema.

Per a mi, classe mitjana és aquell conjunt de persones que van a la feina, o només la deixen si els fan anar a l’atur, pensen com fer millor les coses en benefici de tots i demostren amb el seu comportament, dia a dia, que allò aconseguit ha estat gràcies a l’esforç de molts i malgrat l’egoisme i la prepotència d’uns quants.

Entenc que el discurs es pot travar i que el més difícil és, mitjançant els instruments de què disposem i les forces que representem, trobar una via, la tercera, que permeti que més persones es puguin afegir a aquesta classe mitjana.

Potser se’m dirà, que si anem per aquest camí, cauríem en la trampa de torbar-nos front a un socialisme que ha fracassat com a model en la pràctica. I jo respondré que el problema no és dels sistemes sinó de les persones.

Espècies que valorem com inferiors ens donen lliçons, en molt casos, i no som capaços de treure’n conseqüències per aplicar entre els “homo sapiens”.

I mentrestant, com deia La Trinca en la seva cançó, “anar-hi anant.”

Manquen líders de debò, segurament líders de la tercera via.

PD. En acabar l’article llegeixo que el salari mitjà s’ha reduït un 0,7 a Espanya el 2006, i que la destrucció d’ocupació provocarà una pujada del mateix.

divendres, 4 de juliol del 2008

Models de gestió

En el món de la gestió, com en d’altres ordres de la vida, hi ha models que són referència i que poden marcar estil.

Gestionar, com he dit repetidament, és per a mi un tema que em marca i sobre el qual pretenc aprofundir, cada cop que tinc una oportunitat.

Ara la tinc, per motius que no desvelaré, perquè em trobo en el dilema de valorar dos models existents, entre d'altres, i que sens dubte estan molt en funció de la personalitat de l’executiu.

Els definiré en anglès, per fer més important l’escrit. Serien: “the previsional time” i “the date line”.

En el primer cas ens trobem davant d’un executiu analític, prospector de la realitat, amb voluntat de delegar i en tot cas que adequa la seva estratègia en funció dels esdeveniments.

En el segon cas, possiblement les primeres característiques i l’última també es donin, però el que les diferencia és la seva manca de voluntat per delegar. I segurament el fet és fruit o d’una inseguretat innata, que fa que necessitin conèixer sempre tot al moment que succeeix, o bé un excés de càrrega de treball, no valorada, que els porta a resoldre tot sols i a l’últim moment.

La convivència d’ambdós models és sens dubte un fet a estudiar, sobretot si el representat del segon cas està en el primer nivell i disposa d’un gestor de segon nivell del tipus ú.

Només un projecte encisador i molt important, a més de la necessitat de sobreviure fan possible aquest miracle.

El que passa és que a unes edats determinades, la possibilitat de ser sorprès es mínima i la capacitat d’adaptació il·limitada.

Fins a la propera.

dimarts, 1 de juliol del 2008

El lideratge i la gestió

Arran de la lectura d’una entrevista al catedràtic de gestió Henry Mintzberg, que acaba de ser investit doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull a proposta d’ESADE, em sembla d’utilitat tornar a recordar un fet, del qual vaig escriure en un capítol del llibre La Recerca a Catalunya, origen i motiu d’iniciar aquest bloc.

L’origen està en una pregunta que li fa el periodista Lluis Pellicer: “¿Què és més necessari, el lideratge o la gestió?

La resposta és: “Ambdues coses han d’anar juntes, és perillós separar-les. Un líder que no gestioni no sap que passa en la seva empresa, i un gestor que no lidera pot ser discutit. Això no se sol ensenyar i per això recelo de l’educació tradicional sobre gestió”. I afegeix : “…és que la gestió no es una professió i no pot haver-hi professionalització”.

Li pregunten: Diu que s’ha de fer tot, ¿però pot algú que lideri un projecte pensar en les petites coses quotidianes? La seva resposta es: “Ha de fer-ho. Si no es dedica a les petites coses, no sabrà què passa. És necessari tenir una fotografia complerta de l’empresa. El problema no és la microgestió, sinó la macro. La gent desconnecta del que passa i s’oblida de la cultura empresarial.

Em sembla una opinió encertada que comparteixo i convido a reflexionar a líders i a gestors,

Sense simbiosi, sense complicitat no s’aconsegueixen el resultats desitjats.

I és que El Déu de les petites coses ha de viure acompanyat de La volta al món en vuitanta dies. Si no, es poden viure Cent anys de soledat.