dimecres, 17 de setembre de 2008

El trimestre de veritat.... i els propers

És curiós pensar com les ganes d’escriure, com les de consumir, se’n van i vénen en funció de l’entorn.

Ja vaig anunciar un major espai entre escrit i escrit al tornar de les vacances però no li vaig donar tanta importància perquè m’imaginava que les idees fluirien amb més intensitat i l’opinió apareixeria sense dificultat.

És per això que pot ser cert que estem en el trimestre de la veritat, el quart de l’any 2008, en el qual sembla que no passa res i, en realitat, passa molt. Diuen que no en tenim la culpa del que passa, que som molt més resistents que d’altres molt més importants, però que hem de conviure amb les conseqüències del que estem vivint.

Ens hem d’adaptar als temps que vindran, que no sabem exactament com seran, el que sí sembla clar és que més difícils i només nosaltres ens en podrem sortir.

Algú te una recepta millor que passar aquest darrer trimestre i els propers com es presentin? Que me la faci conèixer.

Jo, mentrestant, espero ser avi d’un segon nét, seguir gaudint de la companya de la família, (per cert avui fa quaranta anys que em vaig casar) i de la meva feina fins que s’acabi, que no és poc

O és que ens creiem que podrem seguir creixent només amb l’engany de viure per sobre de les nostres possibilitats, amb crèdits per sobre de les garanties reals, el finançament de guerres sense sentit i l’augment indefinit del preu de les primeres matèries per obra i gracia de l’Esperit Sant?

Els experts diuen que d’aquestes situacions cal treure’n lliçons i sortir-ne enfortits.

Fem l'esforç, un cop més. No tenim res més a fer.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Hem de tornar a la facultat

Ahir vaig tenir una sensació estranya. La decisió del govern d’Estats Units d’Amèrica d’intervenir les dues entitats gegants hipotecàries, Freddie Mac i Fanie Manie, va fer reaccionar les borses mundials al temps que el seu valor ha seguit baixant.

Trichet, el màxim responsable del Banc Central Europeu ha aplaudit la decisió, però avisant de la debilitat de l’economia.

Avui sembla que l’optimisme ha durat justament un dia, i la continuïtat de l’eufòria no es consolida.

Aquesta situació econòmica, produïda pels factors que tothom ja ha repetit abastament ( pujada del preu del cru, creixement injustificat de la construcció amb preus de venda inabastables per la majoria de la població, hipoteques concedides sense garanties reals i traspassos de les mateixes d’institució bancària a institució bancària) ha petat i cal esperar que la resituació de les magnituds de totes les variables permeti situar l’economia en el lloc que li pertoca.

Dues constatacions a fer per justificar la necessitat de tornar a la facultat:

1.- M’han d’explicar, i ho haig d’entendre, què hi ha darrera d’un govern com el d'Estats Units per poder garantir, amb una aportació econòmica, la resposta a la fallida dels seus gegants hipotecaris. En aquest moment, els recursos reals per utilitzar estan en mans dels Emirats Àrabs i els altres productors de cru de la resta del món.

2.- Quin model cal dissenyar perquè un cop produït el desgavell es pugui tornar, si realment es desitja, a una economia productiva, competitiva com la que ens varen ensenyar a la facultat, on les corbes de l’oferta i la demanda es tallaven en un punt i a increments de la producció corresponien millores en els preus.

Mentretant, vaig a llegir “La Ciencia Humilde”, llibre del que ja vaig parlar abans de les vacances, i que, per una mandra no justificada, no he començat a fer-ho.

A veure si m’ajuda a veure la llum.

dimecres, 3 de setembre de 2008

Tornem a la feina

Benvolguts amics,

Com diuen els entesos al acabar les vacances, tornem a la feina.

No faré cap exposició del sentiment pel fet de tornar ni de la forma en què s’ha produït: doncs només un petit pinçament del nervi que el lliga amb la vèrtebra L5 m’ha impedit començar el dia 1, però ho he pogut fer l’endemà després de ser visitat per el meu amic i reumatòleg de confiança.

Així que avui reinicio el contacte amb tothom, i només desitjo que el que pugui escriure de nou, que de ben segur no serà tan continuat com a la primera etapa, ens faci establir una relació mes cordial.

Cada cop es fa més difícil sortir del model de temes que ens té a tots entabanats: situació econòmica, finançament autonòmic, riscos de la globalització, situació del Barça i avui l’opinió de la ciència que troba les claus que ens fa infidels.

En tot prometo participar tenint present les paraules del Baró de Cubertin: l’important no és guanyar.

dijous, 31 de juliol de 2008

A l’estiu, tota cuca viu

Després d’un inici de blog a un ritme que considero frenètic, per a una persona que no té com a tasca principal l’escriure, penso que correspon una etapa de descans coincidint amb les vacances. De forma tal que ambdues parts, relator i receptor, ens donem una treva.

Vull recordar que el 23 d’abril es va donar una coincidència i una frustració. La coincidència era una data important com és el dia del llibre i la frustració, la dificultat de publicar d’una forma reduïda i molt dirigida a companys de professió d’un document dedicat a la recerca a Catalunya, lloc en el qual realitzo la meva feina de gestor.

Potser per això al llarg d’aquests tres mesos he repetit conceptes i idees que portava dins i que aquest mitjà m’ha permès.

Ah!, per cert: recomano a les persones que sentin la necessitat d’expressar-se que no dubtin en utilitzar aquest mitjà econòmic, obert i de relació que dóna molt de sí.

I he començat amb un títol prou conegut perquè estic convençut que tot allò que ens preocupa, que ens fa perdre la son i que li donem gran importància, l’estiu dóna motius suficients per veure les coses d’un altre color, gaudir de la tranquil·litat d’un descans merescut. a la platja , al camp o simplement a casa gaudint de les petites coses que, a vegades, són les més importants.

Si voleu ens retrobem a l’inici de la tardor i tornem a escalfar-nos el cap amb pensaments i idees. Però això sí, a veure si intercanviem una mica més que, fins ara, he parlat majoritàriament jo.

Bones vacances!


dilluns, 28 de juliol de 2008

Per bé i per mal, la banca

Fa ja molts dies que tots els experts ens donen les raons per les quals s’ha produït la crisi actual i en totes apareix, a més de molts altres, un actor que pren una gran rellevància: la banca.

El sistema capitalista, en el qual ens belluguem tots, sense excepció, després de la caiguda del comunisme té una forma de concretar les transaccions amb un mitjà que és el diner.

Aquest, en mans dels països individuals, de païssos agrupats, com és el cas de l’euro marquen el ritme de la quantitat en circulació i del preu del mateix, de forma tal que en el seu compte de resultats ens obsequia amb unes xifres, cada cop més grans i si no es així, és perquè han aprovisionat quelcom, difícil de valorar pel ciutadà de a peu.

Això ens ha portat a un cicle econòmic, que d’això també n’hi ha per tranquil·litat dels economistes, en el qual el diner en quantitat i barat ha estat a disposició de tothom per poques garanties que oferís, per tal d’engreixar el bou d’or, base del creixement, quan no hi havia altres circumstàncies sòlides.

Un cop fora del sistema bancari el destí final d’aquests diners, hem hagut de patir una situació cantada, com era la falta de recursos per retornar-los, deixant que el retorn del préstec a preu baix, per acabar-ho d’adobar s’ha de fer a preu cada cop més elevat.

Hem esperat que la banca donés els seus comptes dels seus resultats, i sense conèixer la totalitat d’aquests hem pogut observar com han tingut fortes davallades, han plegat directius considerats claus, però han continuat la institució com a necessària i garant del mecanisme per tornar a fer créixer l’economia.

Ara en una darrera etapa de liquidació per “derribo”, ve la nova que els mateixos bancs que han provocat la crisi, a més d’altres qüestions, procedeixen a triar com i a qui ajuden i es llancen a comprar pisos i sòl a les immobiliàries per evitar més suspensions de pagaments.

Un nou exemple del paper rellevant, i de vegades poc curos de la banca, que no ha d’oblidar que els recursos que administra són del ciutadà de a peu, i que aquest, en qualsevol moment, por decidir guardar-los sota la rajola.

No vull ser pessimista, però trobo a faltar una instància superior que els faci reflexionar i actuar en conseqüència.

Diuen que el governador del Banc d’Espanya ha fet, i molt bé, aquest paper. Però també ha dit que els nostres bancs no es lliuraran de les conseqüències de la crisi global que patim.

dimarts, 22 de juliol de 2008

Les casualitats no vénen mai soles

Aquests dies s’està celebrant a Barcelona l’ESOF ,(EuroScience Open Forum), reunió al meu mode de veure de gran importància, i en la qual es reuneixen científics, premis nobel, investigadors i tècnics i curiosos del món de la recerca i de l’alimentació en una mena d’olimpíades, per establir contactes, valorar la possibilitat de fer projectes conjunts i, en resum, fer una posada a punt d’aquest món tant d’actualitat.

No és casualitat que aquest any la ciutat escollida hagi estat Barcelona ja que, malgrat la decisió del lloc de trobada es fixa a la ciutat amfitriona amb dos anys d’antelació, la nostra ja estava en l’òrbita del que som avui en aquest camp i sobretot del que volem ser en el futur.

Al fil d’aquest esdeveniment voldria fer referència a dos articles llegits aquest cap de setmana i que em venen al pèl.

En primer lloc el publicat a “La Vanguardia” i que està signat pel professor Joan J. Guinovart que es titula: “Asombro de Occidente” i en el qual, després de citar que Barcelona serà per uns dies la capital científica d’Europa, parla dels nous centres de recerca a la xarxa CERCA de la Generalitat.

“Aquest centres són fundacions o consorcis amb sistemes d’organització i gestió flexibles, més propis de les empreses que de l’Administració. Mantenir aquesta flexibilitat i capacitat de gestió independent és fonamental, perquè segueixin dinamitzant el sistema català de ciència i educació superiors. Malgrat la seva demostrada potencia aquests centres són encara joves, fràgils i necessiten consolidar-se“.

Per altra banda Esko Aho , President de SITRA, fons d’innovació de Finlàndia i exprimer ministre d’aquest país, en un article titulat “Com construir un Silcon Valley a Europa”, assenyala:
- “ Són massa les iniciatives que tenen lloc a la Unió Europea.”
- “Està previst que la Comissió Europea emeti durant aquest mes la resposta al títol d’aquest article.
- “Ningú discuteix els clústers de les empreses dinàmiques al voltant de les universitats europees però les seves dimensions són petites comparades amb els del EEUU”.
- “Recomano que la Comissió incorpori els principis següents:
- Construir sobre els punts forts ja existents
- Concertar els recursos en fer unes quantes coses realment bé
- Ser oberts
- Realitzar estudis comparatius, supervisar i ser transparents.”

Per acabar indica: “ Seleccionaria els centres d’excel·lència, a través d’una competència basada en dades objectives, transparents i internacionals, enlloc de mitjanies polítiques regionals de porta tancada.”

Els polítics han de ser audaços, valents i, sobretot, selectius . Poden començar en la propera declaració política de clústers de la Comissió.”

Més claredat, impossible.

dilluns, 21 de juliol de 2008

Benvolgut, Señor Presidente

Aquesta és la benvinguda al president del Govern espanyol que aquests darrers dies ens ha obsequiat amb la seva presència i comentaris en la línia que ens té acostumats.

En primer lloc la convocatòria de destacats economistes, per analitzar la crisi , presidida pel director de l’Oficina Econòmica del Govern.

En relació a aquesta vull expressar la meva opinió per les característiques dels convocats, homes, perquè aquí encara no hi ha paritat, representants de bancs, caixes d’estalvis, caps de serveis d’estudis i responsables d’escoles de negocis. Trobo a faltar economistes de gran prestigi en representació de les comunitats autònomes, ja que aquesta vessant estic segur que jugarà un paper important, a curt termini, en el marc del estat de les autonomies.

Aquesta reunió, sumada a la mantinguda amb les patronals i les centrals sindicals, vindrà a ser com uns Pactes de la Moncloa, sense fotografia conjunta i suma i segueix a la mantinguda amb economistes de primer nivell a escala internacional abans de les eleccions generals.

No em diran que el Presidente no s’assessora suficientment com per disposar d’informació a l’abast per prendre decisions. El que és difícil és que el resultat de les mateixes serveixi per una mica més que per passar el temps de la crisi, perquè les decisions a prendre cal adoptar-les en d’altres àmbits més significatius i, en aquest sentit, les darreres reunions i acords presos no han servit per a res més que per perpetuar el sistema i fixar solucions a llarg termini per allò que es diu: qui dia passa any empeny.

En segon lloc la seva visita a Barcelona, amb motiu del congres del PSC, ha servit per que es visualitzessin les propostes del president de la Generalitat, cada cop més coherent amb els seus punts de vista i un Presidente, tirant pilotes fora i deixant que les decisions es prenguin en les taules de negociació.

Sobre això ja vaig escriure en un article anterior i em ratifico amb allò dit.

Aviat serem a l’estiu i encara que com a tercera decisió del Presidente reunirà al seu Consell de Ministres el 14 d’agost.

De moment la situació em recorda la lletra d’una antiga cançó italiana: Parole, parole, parole.

dimarts, 15 de juliol de 2008

Una notícia d’interès

Naturalment per als “bloggers” que dia a dia mantenim actiu aquest mitjà, segurament virtual, però encisador per als que hi participem.

Es tracta de la mort de la “bloggera” de més edat del món, o al menys així s’informa, als 108 anys. Havia nascut a Austràlia i tenia mes de 70 entrades des de febrer de 2007, sobre la vida moderna.

És un reflex de les possibilitats del mitjà i del fet que l’edat no és excloent en aquest mitja de comunicació.

Aprofito la notícia per encoratjar els prudents, els dubtosos, els discrets, i a tants d’altres que per una o altra raó, no s’atreveixen a escriure a què ho facin. Comprovaran que la teràpia és molt agraïda.

Descansi en pau i, si et queda veu, força i mitjans, des d’allà on et trobis, digue’ns el que segueixes pensant de la vida moderna.

divendres, 11 de juliol de 2008

“La ciencia humilde” y “Economía canalla”

Perdoneu que encapçali l’article en castellà, però el títol del llibres que em donen peu a escriure, estan escrits en aquesta llengua.

El primer esta escrit pel professor Alfred Pastor i el segon per l’economista i periodista italiana Loretta Napoleoni.

En el primer es descriuen un seguit de conceptes per tal que la gent del carrer pugui conèixer la realitat que es troba al darrere dels conceptes més utilitzats en el dia a dia per fer el seguiment de temes econòmics.

En el segon s’estudien els efectes perversos de les forces econòmiques fosques que converteixen les persones normals en gent atrapada en el món de la fantasia del consumisme, fet irreversible al parer de l’autora, i la defensa que podem fer dels nostres interessos, a partir de la informació sobre el món en què vivim.

Dóna gust disposar de documents de treball fets per estudiosos que expliquen amb claredat conceptes d’ús corrent, perquè al mateix temps permeten pensar i ser conscients de la realitat que ens envolta.

Jo, com a resum, després de conèixer l’existència dels llibres i abans de llegir-los, crec que els individus hem de ser humils i canalles al mateix temps.

Humils, per formar part d’un col·lectiu, homes i dones, que hem de passar per la vida sense fer massa soroll, dient les coses, com deia Silvio Rodriguez en una de les seves cançons, “a tiempo y sonriendo”, i canalles per ser capaços de formar part, si podem, del mateix col·lectiu que no permeti que les coses vagin de manera que perjudiquen una majoria.

No pensava que dos títols donessin tant de si.

De vegades les casualitats fan companys de viatge i de vegades no són tant casualitats com necessitats.

Humilitat i canalla unides. Qui havia de dir-ho...

dijous, 10 de juliol de 2008

La cançó de les balances

Avui voldria demostrar que un mateix tema pot ser tractat des de diferents punts de vista.

Començaré recordant una de les primeres cançons de l’Ovidi Montllor que torna a estar d’actualitat: “La cançó de les balances”.

Deia així:

Doncs era un Rei que tenia
un castell a la muntanya.
Tot el que es veia era seu
terres, pous, arbres i cases.
I al matí des de la torre
cada dia les comptava...

I ara be l’actualitat. Amb la publicació a Catalunya de les balances fiscals amb l’Estat sense esperar, faltaria més, els càlculs del Govern central.

El dèficit català ha estat de 16.735 milions d’euros l’any 2005, la qual cosa representa el 9,8% del seu PIB. I això ho ha dit el Comitè d’experts convocats pel conseller d’Economia de la Generalitat.

Ara falta la resposta del ministre d’Economia espanyol que, ben segur, té les mateixes dades a la seva taula. Els números són iguals a tot arreu.

Toca una cosa que no és nova: esperar.

Fins quan i amb quins gestos és el que hem de veure. Però com deia ahir, els primers ja estan donats, amb l’ajornament de les reunions previstes Administració Central – Administració autonòmica catalana.

Per això titulo l’article: “La cançó de les balances”.