La recerca a Catalunya: El futur (9/10)

Si m’ho permeten, com a economista no em resisteixo a fer previsions. A més, al no ser quantitatives, el grau d’error no serà significatiu.

Com en totes les activitats productives sembla que el procés de maduració de l’activitat de recerca ha d’existir, però de ben segur que en tindrà relació amb l’evolució de les necessitats de la població, la quantitat de recursos que es puguin esmerçar i la voluntat de dedicar els màxims esforços en trobar solucions.

La capacitat de retorn dels recursos utilitzats i el grau de resposta obtinguda marcaran el futur. I és necessari no oblidar la rapidesa amb què les innovacions es produiran i les necessitats de respostes ràpides que s’exigiran.

La potència dels equips instal·lats i la velocitat de càlcul dels ordinadors faran necessari, encara més, potenciar les aliances amb una dimensió cada cop més àmplia del territori a cobrir per la recerca, per tal d’amortitzar les inversions necessàries. Tot un repte per als futurs gestors.

A més, caldrà analitzar l’evolució del sector públic i privat per estar coordinats al front de la gestió dels centres de recerca. No en tinc dubte que, dels centres de decisió, el sector privat serà el que millor podrà ajudar, des dels consells de direcció, a la presa de decisions. Sobre tot, tenint en compte la importància d’obtenir el màxim grau d’aplicació dels resultats obtinguts.

Aprofito per fer una petita referència als comitès d’experts. Fa anys que em dedico a la gestió, tant en el sector públic com en el privat, i puc dir tres coses amb risc de no equivocar-me:

1.- En el moment que es constitueix un comitè per marcar una estratègia de futur és clar que individualment no es té la capacitat suficient per abordar la solució d’un problema.

2.- El factor temps juga a favor de qui ha pres aquesta decisió i en contra de la solució del problema plantejat.

3.- L’aplicació de la resposta rebuda ha de posar-se en pràctica a mig termini ja que sempre té un abast que va més enllà de les possibilitats reals d’aplicació.

I per acabar us deixo unes reflexions fetes per científics de reconeguda solvència:

Eudald Carbonell i Robert Sala en el llibre “Encara no som humans” diuen “anem deixant de ser unitats isolades de treball i es va generant una consciència universal del paper de la ciència i dels seus creadors molt més enllà del que mai cap ésser viu a la Terra hagi pogut creure. L’acceleració que representa el coneixement científic pot trencar les parsimònies del temps natural”.

Joan Massagué en una darrera entrevista publicada: “Qualsevol persona que es dediqui a la recerca, inclòs els que ho fan des de l’Administració, han de sentir-se insatisfets.” Pel que fa als fons destinats a la recerca afirma: “Mentrestant la xifra sigui raonable jo preferiria la bola de vidre que em digués per quant de temps es mantindrà l’esforç públic, perquè el que compta és la continuïtat.”