dilluns, 28 d’abril del 2008

La tercera via en el finançament autonòmic

Aquests darrers dies d’abril, un cop produïda la pressa de possessió del nou equip de Govern, torna a la màxima actualitat el tema del finançament autonòmic.

La situació no es nova i els interlocutors tampoc, i d’una forma mes específica, la referida a la proposta Espanya-Catalunya. L’Estatut, aprovat per les Corts espanyoles i pel Parlament i el poble de Catalunya, és el punt de partida de la discussió i dos “pesos pesats” de l’economia, el ministre Solbes i el conseller Castells els interlocutors per trobar la fórmula. Cal “ajustar” la situació actual i plantejar-ne una de nova que tingui una durada raonable i que, sens dubte, ha de tenir en compte els principis de solidaritat, de coherència i d’equilibri, tants cops esmentats.

En aquest moments, com no podia ser de forma diferent apareix la tercera via, representada per les comunitats autònomes, que fins al moment s’han beneficiat del sistema, i el president del Govern, que un cop mes demana que el “café sea para todos”. Però el president no demana només això sinó també, que la proposta no li espatlli l’actual mapa d’electors que li ha donat una còmoda majoria per governar Espanya.

Aquí tots ens juguem el nostre paper en la consecució d’un nou resultat just, però no només això sinó el paper que en el futur hem de seguir jugant cada autonomia.

Em ve a la memòria, en aquest moment el que va ser la proposta del ex-president Pascual Maragall d’establir, amb les cartes sobre la taula i tenint en compte que triunfos son oros
un equilibri que sortís de la realitat de Catalunya com a motor de l’economia i una fidelitat de participació en un model de país, Espanya que continues avançant com a centre de primer nivell en la pressa de decisions a nivell europeu i mundial.

Si aquest acord no és acceptat com a raonable i els actors es limiten a deixar passar el temps i que les circumstàncies facin més que els que pacten, pinten bastos seguin el símil de la baralla.

El que sí hauríem de fer, si aquesta proposta no sura, és anar de copes i mantenir les espases en alt.

I no vull oblidar que tot això ha de venir acompanyat de la voluntat de tot el poble de Catalunya i de les seves forces reals (empresaris, treballadors, societat civil i perquè no, partits polítics), que no és poc.

Com el títol del bloc, un laberint.