La contribució de les autonomies a l’èxit de la selecció espanyola

Les nits recents de la competició europea de seleccions de futbol han retornat l’eufòria a un país, Espanya, que és capaç de donar les millors alegries i les pitjors decepcions.

Una situació similar es va produir amb la victòria al Mundial de Bàsquet al Japó fa un parell d’anys. En aquella ocasió vaig escriure un article, encara no inaugurat aquest bloc, en el qual reflexionava sobre aquesta situació.

Encara que trobaríem persones que el col·lectiu del qual parlo (la selecció espanyola de futbol), no els mereix cap interès, i encara més, desitjarien el triomf del rival, sigui el que sigui, abans que la seva victòria, crec que una gran majoria estan en aquell moment que he definit com el de les millors alegries.

I aquí vull avançar en el que considero el moll de l’os d’aquesta reflexió i es la contribució de les autonomies a l’èxit de la selecció.

Vistos els partits jugats i la important contribució dels jugadors catalans a l’èxit de la selecció, m’atreveixo a qualificar com a triomf de l’equip.

I aquest equip esta format per jugadors de totes les autonomies i la discussió per la constitucionalitat dels seus estatuts, les balances fiscals dels seus dribblings i la contribució a la solidaritat dels passis als companys, deixa de ser motiu de discussió.

No sé si la llengua és motiu de debat entre el porter i la mitja o entre el lateral i l’extrem però aparentment no es així i la música sona molt bé.

A nosaltres, els catalans, el joc ens recorda el que fa el Barça quan ens agrada, tant en defensa com en atac. i no oblidem la qualitat dels rondo, en moments determinants del partit, que ofeguen els contraris, incapaços de reaccionar.

Ahir va ser així, diumenge ja ho veurem. I esperem que la frase de Gary Lineker de què el futbol és un joc entre dos equips de futbol en què sempre guanya Alemanya es trenqui.

I si no, que ens treguin una de les millors alegries que recentment hem passat, una immensa majoria.