Un dels fets significatius que es va repetint periòdicament és el referit al ritme dels traspassos de competències a les autonomies.
A Catalunya és més evident aquesta situació, ja que per la seva personalitat, la seva tradició i la seva importància des del punt de vista econòmic les circumstàncies es posen de manifest d’una forma més palesa.
Des del principi del procés de transferències la relació traspàs-dotació ha estat un dels temes mes debatuts. Serveixi com a exemple el traspàs de la competència de Sanitat per a la qual, fins el dia d’avui, es recorda que la dotació que es va rebre ha estat insuficient, fet que ha vingut agreujat per l’increment de targetes d’assistència a les quals s’ha hagut d’atendre per l’augment de la immigració.
Així plantejades les coses ens trobem en un moment important, mentre el Tribunal Constitucional resol els recursos plantejats sobre la seva legalitat.
La Generalitat ha anunciat que posposa la reunió que havia de celebrar amb el Govern central la propera setmana per pactar nous traspassos i tampoc es reunirà la Comissió Mixta de Transferències que havia de rubricar els acords pactats al gener.
De res serveix el comunicat fet en el darrer congres del partit en el Govern sobre l’ús de la llengua, la calenta, quant desprès no es pot avançar en els traspassos, la freda.
Així no es construeix, perquè ningú ha definit un model d’Estat, i l’única preocupació és que les transferències a tothom siguin les mateixes i que existeixi una possibilitat de reconduir mitjançant reunions de comitès de coordinació presidits per el ministre de torn del departament afectat les disfuncions que es presentin..
Falta confiança i preocupa el risc de pèrdua de vots en la propera contesa electoral.
En tot la resposta del Govern de la Generalitat, en aquest cas, és l’oportuna i només per aquest camí es podrà donar resposta al repte que un traspàs ha de millorar el servei donat al ciutadà.
No oblidem, però, que en economia no es donen miracles i aquest sí que és el pa nostre de cada dia.
dimecres, 9 de juliol del 2008
dimarts, 8 de juliol del 2008
La tercera via
En diverses ocasions he utilitzat el concepte que encapçala l’article, donat a conèixer per Antony Giddens, pensador anglès, amb motiu de la incorporació a la política del Premier Tony Blair.
Aquesta vegada voldria pensar en veu alta sobre el fet de trobar una via, la tercera, entre aquest món neoliberal: especulatiu, arrogant i rosegador i la resposta que ofereix el que s’anomena la socialdemocràcia: món dialogant, de bons consells, d’engrunes i de suport als més necessitats.
I ho penso, perquè en tota aquesta situació que estem vivint, un grup important de persones, el que es denomina classe mitjana, molt important al meu mode de veure, està perdent esperons amb cada decisió que prenen els tecnòcrates del sistema.
Per a mi, classe mitjana és aquell conjunt de persones que van a la feina, o només la deixen si els fan anar a l’atur, pensen com fer millor les coses en benefici de tots i demostren amb el seu comportament, dia a dia, que allò aconseguit ha estat gràcies a l’esforç de molts i malgrat l’egoisme i la prepotència d’uns quants.
Entenc que el discurs es pot travar i que el més difícil és, mitjançant els instruments de què disposem i les forces que representem, trobar una via, la tercera, que permeti que més persones es puguin afegir a aquesta classe mitjana.
Potser se’m dirà, que si anem per aquest camí, cauríem en la trampa de torbar-nos front a un socialisme que ha fracassat com a model en la pràctica. I jo respondré que el problema no és dels sistemes sinó de les persones.
Espècies que valorem com inferiors ens donen lliçons, en molt casos, i no som capaços de treure’n conseqüències per aplicar entre els “homo sapiens”.
I mentrestant, com deia La Trinca en la seva cançó, “anar-hi anant.”
Manquen líders de debò, segurament líders de la tercera via.
PD. En acabar l’article llegeixo que el salari mitjà s’ha reduït un 0,7 a Espanya el 2006, i que la destrucció d’ocupació provocarà una pujada del mateix.
Aquesta vegada voldria pensar en veu alta sobre el fet de trobar una via, la tercera, entre aquest món neoliberal: especulatiu, arrogant i rosegador i la resposta que ofereix el que s’anomena la socialdemocràcia: món dialogant, de bons consells, d’engrunes i de suport als més necessitats.
I ho penso, perquè en tota aquesta situació que estem vivint, un grup important de persones, el que es denomina classe mitjana, molt important al meu mode de veure, està perdent esperons amb cada decisió que prenen els tecnòcrates del sistema.
Per a mi, classe mitjana és aquell conjunt de persones que van a la feina, o només la deixen si els fan anar a l’atur, pensen com fer millor les coses en benefici de tots i demostren amb el seu comportament, dia a dia, que allò aconseguit ha estat gràcies a l’esforç de molts i malgrat l’egoisme i la prepotència d’uns quants.
Entenc que el discurs es pot travar i que el més difícil és, mitjançant els instruments de què disposem i les forces que representem, trobar una via, la tercera, que permeti que més persones es puguin afegir a aquesta classe mitjana.
Potser se’m dirà, que si anem per aquest camí, cauríem en la trampa de torbar-nos front a un socialisme que ha fracassat com a model en la pràctica. I jo respondré que el problema no és dels sistemes sinó de les persones.
Espècies que valorem com inferiors ens donen lliçons, en molt casos, i no som capaços de treure’n conseqüències per aplicar entre els “homo sapiens”.
I mentrestant, com deia La Trinca en la seva cançó, “anar-hi anant.”
Manquen líders de debò, segurament líders de la tercera via.
PD. En acabar l’article llegeixo que el salari mitjà s’ha reduït un 0,7 a Espanya el 2006, i que la destrucció d’ocupació provocarà una pujada del mateix.
divendres, 4 de juliol del 2008
Models de gestió
En el món de la gestió, com en d’altres ordres de la vida, hi ha models que són referència i que poden marcar estil.
Gestionar, com he dit repetidament, és per a mi un tema que em marca i sobre el qual pretenc aprofundir, cada cop que tinc una oportunitat.
Ara la tinc, per motius que no desvelaré, perquè em trobo en el dilema de valorar dos models existents, entre d'altres, i que sens dubte estan molt en funció de la personalitat de l’executiu.
Els definiré en anglès, per fer més important l’escrit. Serien: “the previsional time” i “the date line”.
En el primer cas ens trobem davant d’un executiu analític, prospector de la realitat, amb voluntat de delegar i en tot cas que adequa la seva estratègia en funció dels esdeveniments.
En el segon cas, possiblement les primeres característiques i l’última també es donin, però el que les diferencia és la seva manca de voluntat per delegar. I segurament el fet és fruit o d’una inseguretat innata, que fa que necessitin conèixer sempre tot al moment que succeeix, o bé un excés de càrrega de treball, no valorada, que els porta a resoldre tot sols i a l’últim moment.
La convivència d’ambdós models és sens dubte un fet a estudiar, sobretot si el representat del segon cas està en el primer nivell i disposa d’un gestor de segon nivell del tipus ú.
Només un projecte encisador i molt important, a més de la necessitat de sobreviure fan possible aquest miracle.
El que passa és que a unes edats determinades, la possibilitat de ser sorprès es mínima i la capacitat d’adaptació il·limitada.
Fins a la propera.
dimarts, 1 de juliol del 2008
El lideratge i la gestió
Arran de la lectura d’una entrevista al catedràtic de gestió Henry Mintzberg, que acaba de ser investit doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull a proposta d’ESADE, em sembla d’utilitat tornar a recordar un fet, del qual vaig escriure en un capítol del llibre La Recerca a Catalunya, origen i motiu d’iniciar aquest bloc.
L’origen està en una pregunta que li fa el periodista Lluis Pellicer: “¿Què és més necessari, el lideratge o la gestió?
La resposta és: “Ambdues coses han d’anar juntes, és perillós separar-les. Un líder que no gestioni no sap que passa en la seva empresa, i un gestor que no lidera pot ser discutit. Això no se sol ensenyar i per això recelo de l’educació tradicional sobre gestió”. I afegeix : “…és que la gestió no es una professió i no pot haver-hi professionalització”.
Li pregunten: Diu que s’ha de fer tot, ¿però pot algú que lideri un projecte pensar en les petites coses quotidianes? La seva resposta es: “Ha de fer-ho. Si no es dedica a les petites coses, no sabrà què passa. És necessari tenir una fotografia complerta de l’empresa. El problema no és la microgestió, sinó la macro. La gent desconnecta del que passa i s’oblida de la cultura empresarial.
Em sembla una opinió encertada que comparteixo i convido a reflexionar a líders i a gestors,
Sense simbiosi, sense complicitat no s’aconsegueixen el resultats desitjats.
I és que El Déu de les petites coses ha de viure acompanyat de La volta al món en vuitanta dies. Si no, es poden viure Cent anys de soledat.
L’origen està en una pregunta que li fa el periodista Lluis Pellicer: “¿Què és més necessari, el lideratge o la gestió?
La resposta és: “Ambdues coses han d’anar juntes, és perillós separar-les. Un líder que no gestioni no sap que passa en la seva empresa, i un gestor que no lidera pot ser discutit. Això no se sol ensenyar i per això recelo de l’educació tradicional sobre gestió”. I afegeix : “…és que la gestió no es una professió i no pot haver-hi professionalització”.
Li pregunten: Diu que s’ha de fer tot, ¿però pot algú que lideri un projecte pensar en les petites coses quotidianes? La seva resposta es: “Ha de fer-ho. Si no es dedica a les petites coses, no sabrà què passa. És necessari tenir una fotografia complerta de l’empresa. El problema no és la microgestió, sinó la macro. La gent desconnecta del que passa i s’oblida de la cultura empresarial.
Em sembla una opinió encertada que comparteixo i convido a reflexionar a líders i a gestors,
Sense simbiosi, sense complicitat no s’aconsegueixen el resultats desitjats.
I és que El Déu de les petites coses ha de viure acompanyat de La volta al món en vuitanta dies. Si no, es poden viure Cent anys de soledat.
dilluns, 30 de juny del 2008
És opinable, si hi ha crisi
Aquest és el titular de l’àmplia entrevista al president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en un diari d’àmbit estatal.
I certament, com tot, l’opinió és lliure però ell mateix ahir, a Pamplona, matisava que si ni havia, al menys per a una majoria, a la qual pensa donar resposta amb mesures preses pel seu Govern.
Com sempre m’agrada anar a la font i veure que diu de la paraula el Diccionari de la Llengua Catalana. CRISI: Fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc.
Ara sí que me n’adono que el titular és perfectament correcte, doncs depèn de a quin grup ens estem referint i a la seva situació individual es pot opinar de forma molt diferent.
En tot cas, i tractant de generalitzar, podem dir que la fase econòmica és circumstancialment difícil, que les causes estan definides: augment del preu del petroli i dels aliments, manca de liquiditat pel mal ús del crèdit per part de les institucions financeres mundials i manca de respostes comunes per part d’institucions d’àmbit supranacional.
Això obliga a ser especialment curós en funció de les possibilitats i en el cas d’Espanya, les reserves acumulades en els darrers exercicis ens poden permetre donar resposta a petites necessitats, però mai una resposta molt diferent a la resta de països del nostre entorn.
El que realment és important és ser capdavanters en decisions estratègiques, com pugui ser incentivar la reducció del consum de productes derivats del petroli o vetllar perquè l’especulació no agreugi el preu d’aquest però mes important encara dels productes alimentaris.
En hem acostumat a anar a remolc de les circumstàncies i no som capaços de fer front a reptes, encara que la nostra resposta pugui ajudar a minimitzar l’impacta, de l’opinable crisi.
Quin és el líder que ens ha de fer reaccionar? Sens dubte, nosaltres mateixos. Diu una dita antiga, que no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar.
No ens fem els sords i actuem plegats.
I certament, com tot, l’opinió és lliure però ell mateix ahir, a Pamplona, matisava que si ni havia, al menys per a una majoria, a la qual pensa donar resposta amb mesures preses pel seu Govern.
Com sempre m’agrada anar a la font i veure que diu de la paraula el Diccionari de la Llengua Catalana. CRISI: Fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc.
Ara sí que me n’adono que el titular és perfectament correcte, doncs depèn de a quin grup ens estem referint i a la seva situació individual es pot opinar de forma molt diferent.
En tot cas, i tractant de generalitzar, podem dir que la fase econòmica és circumstancialment difícil, que les causes estan definides: augment del preu del petroli i dels aliments, manca de liquiditat pel mal ús del crèdit per part de les institucions financeres mundials i manca de respostes comunes per part d’institucions d’àmbit supranacional.
Això obliga a ser especialment curós en funció de les possibilitats i en el cas d’Espanya, les reserves acumulades en els darrers exercicis ens poden permetre donar resposta a petites necessitats, però mai una resposta molt diferent a la resta de països del nostre entorn.
El que realment és important és ser capdavanters en decisions estratègiques, com pugui ser incentivar la reducció del consum de productes derivats del petroli o vetllar perquè l’especulació no agreugi el preu d’aquest però mes important encara dels productes alimentaris.
En hem acostumat a anar a remolc de les circumstàncies i no som capaços de fer front a reptes, encara que la nostra resposta pugui ajudar a minimitzar l’impacta, de l’opinable crisi.
Quin és el líder que ens ha de fer reaccionar? Sens dubte, nosaltres mateixos. Diu una dita antiga, que no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar.
No ens fem els sords i actuem plegats.
divendres, 27 de juny del 2008
La contribució de les autonomies a l’èxit de la selecció espanyola
Les nits recents de la competició europea de seleccions de futbol han retornat l’eufòria a un país, Espanya, que és capaç de donar les millors alegries i les pitjors decepcions.
Una situació similar es va produir amb la victòria al Mundial de Bàsquet al Japó fa un parell d’anys. En aquella ocasió vaig escriure un article, encara no inaugurat aquest bloc, en el qual reflexionava sobre aquesta situació.
Encara que trobaríem persones que el col·lectiu del qual parlo (la selecció espanyola de futbol), no els mereix cap interès, i encara més, desitjarien el triomf del rival, sigui el que sigui, abans que la seva victòria, crec que una gran majoria estan en aquell moment que he definit com el de les millors alegries.
I aquí vull avançar en el que considero el moll de l’os d’aquesta reflexió i es la contribució de les autonomies a l’èxit de la selecció.
Vistos els partits jugats i la important contribució dels jugadors catalans a l’èxit de la selecció, m’atreveixo a qualificar com a triomf de l’equip.
I aquest equip esta format per jugadors de totes les autonomies i la discussió per la constitucionalitat dels seus estatuts, les balances fiscals dels seus dribblings i la contribució a la solidaritat dels passis als companys, deixa de ser motiu de discussió.
No sé si la llengua és motiu de debat entre el porter i la mitja o entre el lateral i l’extrem però aparentment no es així i la música sona molt bé.
dimecres, 25 de juny del 2008
Ja ha passat el Congrés
Torno de quatre dies de festa, després de la fi del Congres del Partit Popular, i tinc la sensació que quelcom esta canviant a l’Espanya de la globalització, pendent de confirmació.
Per una banda el partit de la dreta es qualifica de centrista i comença a expressar la seva voluntat de començar a practicar una oposició responsable, al mateix temps que manifesta obertament la seva opinió en temes bàsicament econòmics, però opinió al cap i a la fi, que obliga al partit en el Govern a despertar de la seva letargia.
De la seva banda, aquest ha confirmat que el que tenim al davant es una crisi important i de difícil reconducció a curt termini. Això malgrat siguem com uns nens petits, en opinió del president del Banc de Santander, i de les mesures empreses (entre altres la reducció del IRPF pels propers dos anys en 400 euros).
El president del Govern ha demanat la seva compareixença al Ple del Congres dels Diputats, un cop l’han obligat tots els partits de l’oposició, i les estimacions per el 2009 son pessimistes, per no dir molt pessimistes.
Ara toca definir mesures, demostrar les diferències entre un partit de centredreta i un altre de centreesquerra i comprovar la reacció del votant de peu, en el moment que es convoquen noves eleccions, de l’àmbit que sigui.
I entre tant una altra realitat que no cal oblidar, malgrat molts es freguen les mans, és el paper dels partits nacionalistes.
Només cal recordar que esta pendent de decisió el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP i que no sembla tenir intenció de retirar-lo, la reunió d’avui a Barcelona per demanar la no legalitat de l’actuació del Tribunat Constitucional en un cas on el Parlament de Catalunya i el referèndum convocat i del altre el Congres de Diputats a Madrid ha donat el seu vist i plau.
A més a més, la petició del món de la cultura sobre la pèrdua de reconeixement del castellà a les comunitats autònomes, com és el cas de Catalunya, és una altra mostra de la situació actual.
No hi ha dubte que el panorama des del pont és digne d’estudi i cal esperar l’evolució dels esdeveniments, com ja he dit en aquesta etapa difícil, per no dir molt difícil per a molts.
Els gestors no han d’oblidar, com he recordat no fa masses dies, la seva responsabilitat per portar el timó amb mà ferma, però sense cops de volant.
El poble, votants a la fi, ho agrairà i ho tindrà en compte.
Per una banda el partit de la dreta es qualifica de centrista i comença a expressar la seva voluntat de començar a practicar una oposició responsable, al mateix temps que manifesta obertament la seva opinió en temes bàsicament econòmics, però opinió al cap i a la fi, que obliga al partit en el Govern a despertar de la seva letargia.
De la seva banda, aquest ha confirmat que el que tenim al davant es una crisi important i de difícil reconducció a curt termini. Això malgrat siguem com uns nens petits, en opinió del president del Banc de Santander, i de les mesures empreses (entre altres la reducció del IRPF pels propers dos anys en 400 euros).
El president del Govern ha demanat la seva compareixença al Ple del Congres dels Diputats, un cop l’han obligat tots els partits de l’oposició, i les estimacions per el 2009 son pessimistes, per no dir molt pessimistes.
Ara toca definir mesures, demostrar les diferències entre un partit de centredreta i un altre de centreesquerra i comprovar la reacció del votant de peu, en el moment que es convoquen noves eleccions, de l’àmbit que sigui.
I entre tant una altra realitat que no cal oblidar, malgrat molts es freguen les mans, és el paper dels partits nacionalistes.
Només cal recordar que esta pendent de decisió el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP i que no sembla tenir intenció de retirar-lo, la reunió d’avui a Barcelona per demanar la no legalitat de l’actuació del Tribunat Constitucional en un cas on el Parlament de Catalunya i el referèndum convocat i del altre el Congres de Diputats a Madrid ha donat el seu vist i plau.
A més a més, la petició del món de la cultura sobre la pèrdua de reconeixement del castellà a les comunitats autònomes, com és el cas de Catalunya, és una altra mostra de la situació actual.
No hi ha dubte que el panorama des del pont és digne d’estudi i cal esperar l’evolució dels esdeveniments, com ja he dit en aquesta etapa difícil, per no dir molt difícil per a molts.
Els gestors no han d’oblidar, com he recordat no fa masses dies, la seva responsabilitat per portar el timó amb mà ferma, però sense cops de volant.
El poble, votants a la fi, ho agrairà i ho tindrà en compte.
dijous, 19 de juny del 2008
Que no es perdin els papers
En un moment com aquest, en què tot va com va i ningú sap per què però cal estar tranquil, el més important de tot es no perdre els papers.
I això, que sembla clar per tothom en qualsevol de les circumstàncies que es puguin produir, pren especial interès pel que fa a la propietat dels catalans dipositats a Salamanca.
Novament, i des de fa uns dies, les notícies que ens arriben des de les redaccions dels diaris indiquen que estem a prop de recuperar-los.
“Una comissió mixta formada per tècnics del Centre Documental de la Memòria Històrica i de la Generalitat de Catalunya analitzarà quins documents d’entre els dos milions que reclama la Generalitat sobre particulars, associacions i partits polítics seran remesos finalment a Catalunya”.
Així ho ha anunciat el ministre de Cultura que ha afegit: “Els tècnics de la Generalitat, i de l’Arxiu de Salamanca i del Centre de la Memòria Històrica, que s’està construint a la mateixa ciutat, es reuniran la primera setmana de juliol i debatran a nivell tècnic, quins papers han de quedar-se i quins papers no es quedaran a Salamanca i cadascuna de les decisions es justificarà. Tot es farà correctament, amb rigor i rapidesa”.
Més o menys semblant a com varen incautar-se.
El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació “no vol que se celebri l’arribada dels papers i s’ha de fer el possible per mantenir un to de discreta cordialitat”.
Com deien a l’inici d’una obra de teatre titulada “Per un si o per un no”, protagonitzada per Josep Maria Flotats i Juanjo Puigcorbé “Esta bé aixó….”.
El que més em preocupa com deia al començament és, en tota aquesta cerimònia, que no es perdin els papers.
Seria una llàstima i un error imperdonable.
I això, que sembla clar per tothom en qualsevol de les circumstàncies que es puguin produir, pren especial interès pel que fa a la propietat dels catalans dipositats a Salamanca.
Novament, i des de fa uns dies, les notícies que ens arriben des de les redaccions dels diaris indiquen que estem a prop de recuperar-los.
“Una comissió mixta formada per tècnics del Centre Documental de la Memòria Històrica i de la Generalitat de Catalunya analitzarà quins documents d’entre els dos milions que reclama la Generalitat sobre particulars, associacions i partits polítics seran remesos finalment a Catalunya”.
Així ho ha anunciat el ministre de Cultura que ha afegit: “Els tècnics de la Generalitat, i de l’Arxiu de Salamanca i del Centre de la Memòria Històrica, que s’està construint a la mateixa ciutat, es reuniran la primera setmana de juliol i debatran a nivell tècnic, quins papers han de quedar-se i quins papers no es quedaran a Salamanca i cadascuna de les decisions es justificarà. Tot es farà correctament, amb rigor i rapidesa”.
Més o menys semblant a com varen incautar-se.
El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació “no vol que se celebri l’arribada dels papers i s’ha de fer el possible per mantenir un to de discreta cordialitat”.
Com deien a l’inici d’una obra de teatre titulada “Per un si o per un no”, protagonitzada per Josep Maria Flotats i Juanjo Puigcorbé “Esta bé aixó….”.
El que més em preocupa com deia al començament és, en tota aquesta cerimònia, que no es perdin els papers.
Seria una llàstima i un error imperdonable.
dimecres, 18 de juny del 2008
La llei del pèndul
Es difícil per a algú com jo, que ja sabeu l’edat que tinc, que les notícies sobre les pensions el deixin indiferent.
Fins l’any passat, el 2007, el ministre d’Economia Sr. Pedro Solbes s’omplia la boca al manifestar que els superàvits pressupostaris permetien incrementar la bossa destinada al pagament de pensions i que els recursos estaven garantits fins un termini determinat.
Més recentment el president del Banc d’Espanya, Miguel Angel Fernández Ordóñez, adverteix en el seu informe, referit al mateix any, de la necessitat de prendre mesures per augmentar la solvència del sistema públic de pensions.
Ens trobem davant de dues cares de la mateixa moneda i l’opinió de dues persones de reconeguda solvència professional, que només es diferencien pel lloc que ocupen, l’un en el poder executiu i l’altre en un organisme independent.
Que correspon doncs fer davant d’una opinió que el primer que fa es fer dubtar, no de l’opinió del professional, sinó de l’oportunitat de manifestar-se aplicant la llei del pèndul?
És ben cert com diu el senyor Fernández Ordoñez, que la sostenibilitat a llarg termini de les finances públiques serà cada cop “mes costosa i difícil”, però hi ha un fet que és la continuïtat de la gestió que cal tenir-la present.
Com entenc que caldria plantejar la qüestió?. O bé dient “fins aquí hem fet les coses com tocaven i les circumstàncies econòmiques ens obliguen a prendre noves mesures”, o bé indicar “que cal aplicar reformes estructurals per enfortir el teixit productiu, per mantenir la vigència de l’actual sistema públic de pensions”.
La qüestió no és menor. En un escrit anterior, referit a “La importància de la gestió”, tractava de valorar la importància de com dir i fer les coses per no provocar sobresalts.
I desgraciadament els fets em donen la raó doncs, fins i tot dos bons gestors provoquen estrès quan apliquen en les seves manifestacions la llei del pèndul.
El que més em preocupa és que en aquest tema les reformes es duran a terme, a curt termini, i no pas per millorar la qualitat de les condicions de les prestacions, encara que en el futur es prevegi torni a millorar el cicle econòmic.
Fins l’any passat, el 2007, el ministre d’Economia Sr. Pedro Solbes s’omplia la boca al manifestar que els superàvits pressupostaris permetien incrementar la bossa destinada al pagament de pensions i que els recursos estaven garantits fins un termini determinat.
Més recentment el president del Banc d’Espanya, Miguel Angel Fernández Ordóñez, adverteix en el seu informe, referit al mateix any, de la necessitat de prendre mesures per augmentar la solvència del sistema públic de pensions.
Ens trobem davant de dues cares de la mateixa moneda i l’opinió de dues persones de reconeguda solvència professional, que només es diferencien pel lloc que ocupen, l’un en el poder executiu i l’altre en un organisme independent.
Que correspon doncs fer davant d’una opinió que el primer que fa es fer dubtar, no de l’opinió del professional, sinó de l’oportunitat de manifestar-se aplicant la llei del pèndul?
És ben cert com diu el senyor Fernández Ordoñez, que la sostenibilitat a llarg termini de les finances públiques serà cada cop “mes costosa i difícil”, però hi ha un fet que és la continuïtat de la gestió que cal tenir-la present.
Com entenc que caldria plantejar la qüestió?. O bé dient “fins aquí hem fet les coses com tocaven i les circumstàncies econòmiques ens obliguen a prendre noves mesures”, o bé indicar “que cal aplicar reformes estructurals per enfortir el teixit productiu, per mantenir la vigència de l’actual sistema públic de pensions”.
La qüestió no és menor. En un escrit anterior, referit a “La importància de la gestió”, tractava de valorar la importància de com dir i fer les coses per no provocar sobresalts.
I desgraciadament els fets em donen la raó doncs, fins i tot dos bons gestors provoquen estrès quan apliquen en les seves manifestacions la llei del pèndul.
El que més em preocupa és que en aquest tema les reformes es duran a terme, a curt termini, i no pas per millorar la qualitat de les condicions de les prestacions, encara que en el futur es prevegi torni a millorar el cicle econòmic.
dimarts, 17 de juny del 2008
Què ens espera al final de la crisi?
Un cop acceptat per tothom que el que estem patint, des del punt de vista econòmic, és una crisi en el creixement que ens afecta majoritàriament hem de treure lliçons per estar preparats quan la situació canviï de sentit. Toca, per tant, fer un exercici d’aplicació.
L’any 2008 es pot comparar amb el 1993 en el sentit que en els dos casos es va produir la davallada en el creixement, si bé per circumstàncies diferents. El cicle, en aquest cas, es pot considerar llarg.
El preu del petroli va fer un salt el 1993 que ens va semblar irrepetible, però en aquest cas
La reacció dels països “mes rics” del món (G-8), ha estat demanar un augment de la quantitat oferta pels productors de petroli, per reconduir la pujada de preus i tornar a un punt de partida que recordarem d’aquí a uns anys.
Per tant, no servirà de res voler aplicar les mateixes solucions en ocasions futures, perque no tindrem les mateixes possibilitats de tirar del mateix carro (reserves de petroli).
No vull ni imaginar un dia en què el món comenci a deixar aturats els vehicles en les carreteres, perque s’ha acabat la possibilitat d’omplir el dipòsit.
Davant d’aquesta , diem-ne utopia, què cal fer per evitar l’encara evitable?
¿Quin es el col·lectiu que ha d’agafar la batuta per dirigir un canvi de fonts energètiques?
¿Quin àmbit ha de ser objecte d’anàlisi per estudiar alternatives a les actualment disponibles?
¿Quins terminis s’han de considerar raonables per a l’execució del programa?
Qui és el cost i com es distribueix entre tots?
Estic segur que algú i des de fa temps té estudiat tot el que estic plantejant. Seria un exercici de transparència donar-ho a conèixer, desprès d’un debat obert.
Per primer cop el món viuria una utopia que resoldria el que ens espera desprès de la crisi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
