L’any 2008 es pot comparar amb el 1993 en el sentit que en els dos casos es va produir la davallada en el creixement, si bé per circumstàncies diferents. El cicle, en aquest cas, es pot considerar llarg.
El preu del petroli va fer un salt el 1993 que ens va semblar irrepetible, però en aquest cas
La reacció dels països “mes rics” del món (G-8), ha estat demanar un augment de la quantitat oferta pels productors de petroli, per reconduir la pujada de preus i tornar a un punt de partida que recordarem d’aquí a uns anys.
Per tant, no servirà de res voler aplicar les mateixes solucions en ocasions futures, perque no tindrem les mateixes possibilitats de tirar del mateix carro (reserves de petroli).
No vull ni imaginar un dia en què el món comenci a deixar aturats els vehicles en les carreteres, perque s’ha acabat la possibilitat d’omplir el dipòsit.
Davant d’aquesta , diem-ne utopia, què cal fer per evitar l’encara evitable?
¿Quin es el col·lectiu que ha d’agafar la batuta per dirigir un canvi de fonts energètiques?
¿Quin àmbit ha de ser objecte d’anàlisi per estudiar alternatives a les actualment disponibles?
¿Quins terminis s’han de considerar raonables per a l’execució del programa?
Qui és el cost i com es distribueix entre tots?
Estic segur que algú i des de fa temps té estudiat tot el que estic plantejant. Seria un exercici de transparència donar-ho a conèixer, desprès d’un debat obert.
Per primer cop el món viuria una utopia que resoldria el que ens espera desprès de la crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada