Fa algun temps que la velocitat dels esdeveniments en el món en què vivim no ens permet fer, de nou, una reflexió no per antiga a oblidar. M’estic referint a la soledat del mànager.
Com hem vist, la crisi en què estem immersos ha omplert pàgines i pàgines en relació a la construcció, a la banca, als indicadors econòmics, a la pujada del preu del diner i només en el moment en què una persona ha entrat o sortit de la política, amb el jeep que comporta, es parla de persones, o en el moment de les substitucions de alts directius quant la situació econòmica de les grans entitats ha fet necessari trobar un boc expiatori per netejar la seva imatge.
En aquest moments s’està produint una substitució de les que podem denominar mediàtiques. És a dir, de les que es fan per canviar la imatge d’una institució, en aquest cas el Futbol Club Barcelona i podem veure el que dóna de sí el títol d’aquest article.
L’entrenador, home correcte i d’estil impecable està sent víctima d’aquesta situació i l’està vivint amb una naturalitat que hauria de ser l’enveja de molts i la lliçó per a uns altres, els seus acomiadadors.
Es dirà que al cobrir una etapa en el càrrec, per el que va ser contractat i a més ser un càrrec de confiança, aquestes són les regles del joc, i més en aquest cas. Però el fracàs d’aquesta darrera part de contracte pesa tant que el millor es passar pàgina i a una altra cosa.
Aquest exemple és vàlid en d’altres activitats i com deia un antic amic meu: el que mana, mana i el demés a una altra banda.
La diferència en uns i altres casos és que en els anònims el cost per a l’acomiadador és només el de la decisió presa, a banda de la feina de buscar substitut. En d’altres, com el que ens ocupa, la repercussió econòmica es considerable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada