El no d’Irlanda

Encara pendent del recompte oficial, Irlanda ha tornat a donar el do de pit i ha deixat el Nou tractat de la Unió Europea sense suport per a la seva entrada en vigor.

La lectura d’aquesta decisió i les seves conseqüències seran objecte d’anàlisi per persones mes expertes que jo.

El que sí és significatiu és, per una banda, el baix grau de participació dels electors i els motius de la resposta majoritària, per l’altra.

Pel que fa al grau de participació, molt similar al d’altres països que han escollit la fórmula de referèndum, posa de manifest la manca d’interès per la construcció d’una Europa, cada cop més gran, però mes indefinida des de el punt de vista polític.

Pel que fa a la resposta majoritària, malgrat que des de la seva incorporació els irlandesos, així com els ciutadans d’altres països com el nostre en el seu dia, han rebut un volum important de recursos, el seu sentiment, com el nostre, s’ha mantingut inalterable. El temor a perdre tot allò conquerit els fa reaccionar d’aquesta manera.

L’Europa que estem construint és la dels comerciants, amb un euro fort enfront la resta de monedes i que permet que en cada situació de crisi en surtin enfortits una minoria davant el total de la població.

Pel que fa al treball, l’acord de potenciar jornades de 65 hores, cobrant igual o una miqueta menys pels treballadors, contrasta amb mesures com la proposada pel Parlament espanyol de reduir l’assistència al Congres dels Diputats de tres a dos dies, suposo que cobrant el mateix o, potser, una miqueta més.

Senyors no anem bé. Aquest no es el camí.

I així respondrà la població tantes vegades com se la consulti, si no es canvien un seguit de tics dels quals n’estem tips.

Els immigrants irregulars

El passat 5 de maig vaig incorporar al blog un escrit amb el títol “El Diàleg intermitent Unió Europea – Ribera Sud” en el qual, amb motiu de la visita del president francès a Tunísia es volia reprendre un diàleg de igual a igual, deixant de banda el procés iniciat amb el nom de Barcelona, per tractar d’avançar en les relacions globals dels estaments implicats.

Han passat 15 dies i el que interpretava que estava al darrera de la voluntat expressada ha vist la llum i d’una forma unilateral i inequívoca.

La Unió Europea ha aprovat un pla de reencarnació del Procés de Barcelona, concebut ara com un projecte pragmàtic de desenvolupament de la Ribera Sud de la Mediterrània.

Brussel·les sosté que la potencial prosperitat del Sud dissuadirà l’emigració i acabarà amb la frustració que degenera en violència i terrorisme.

La darrera paraula la tindran els líders dels socis en la Cimera de París, del proper 13 de juliol. Recorden aquesta data, en l’anterior article al que faig referència.

En paral·lel, ahir, els 27 pacten una dràstica política per expulsar indocumentats, harmonitzant la legislació establerta fins ara.

No tinc res a dir que no estigui ja escrit, i sóc un ferm convençut de què la situació produïda, i la que es pot produir, si no es prenen mesures seria no desitjada.

Però dit això, és necessari, d’una vegada per totes, i la situació econòmica com estem veient no es la mes desitjable, que una i altra decisions ha de venir acompanyades de mesures raonables, negociades per ambdues parts d’igual a igual, i tractant-se d’una part petita del món global en què vivim donant exemple de com resoldre els problemes.

I si no, no haver presentat la proposta en aquest termes.

El diàleg intermitent Unió Europea – Ribera Sud

Des de fa ja deu anys, amb el Procés de Barcelona es va iniciar un diàleg institucionalitzat per tractar d’acostar ponts per avançar en un camí difícil com es produir un intercanvi de punts de vista entre ambdues zones, molt a prop des de molts aspectes i molt lluny des de d’altres, que són els que permeten acostaments duradors.

Aquella primera reunió, fet que hauria de verificar a les hemeroteques, es va fer, segons es diu avui des d’una posició entre rics i pobres i amb una voluntat d’ajudar a escurçar diferències de tot ordre, millorar les relacions comercials i acostar el nivell de rendes.

Aquest procés es va esmorteir i ara amb motiu d’un visita del president Sarkozy a Tunísia, ell mateix ha aprofitat per, després de valorar l’evolució democràtica d’aquest país , rellançar la necessitat d’aquest diàleg intermitent, sota unes bases molt més d’igual a igual, amb presidències rotatòries i encara sense un programa definit.

Pot ser aquesta nova proposta sigui conseqüència d’un acord comercial favorable signat per Tunísia amb França i les dates i lloc per desenvolupar aquesta nova trobada sembla que han estat fixades: la primera a París el 13 de juliol (un dia abans de la seva festa nacional).

Cal observar la reacció d’Àngela Merckel, l’única persona que li pot fer un advertiment en aquest sentit.

També els temes es veuen a venir i sobretot, a més d’unes noves concessions en matèria de relacions comercials, el tema de les immigracions i la forma de trobar fórmules de retorn del mateixos en un moment de crisi econòmica serà el mes rellevant.

Un cop més la conjuntura marca agendes i, un cop resolt el problema, a esperar deu anys més per iniciar la represa d’una nova reunió intermitent, allà on correspongui.

I mentre tant, anar i anant com deia la cançó de La Trinca.