Per bé i per mal, la banca

Fa ja molts dies que tots els experts ens donen les raons per les quals s’ha produït la crisi actual i en totes apareix, a més de molts altres, un actor que pren una gran rellevància: la banca.

El sistema capitalista, en el qual ens belluguem tots, sense excepció, després de la caiguda del comunisme té una forma de concretar les transaccions amb un mitjà que és el diner.

Aquest, en mans dels països individuals, de païssos agrupats, com és el cas de l’euro marquen el ritme de la quantitat en circulació i del preu del mateix, de forma tal que en el seu compte de resultats ens obsequia amb unes xifres, cada cop més grans i si no es així, és perquè han aprovisionat quelcom, difícil de valorar pel ciutadà de a peu.

Això ens ha portat a un cicle econòmic, que d’això també n’hi ha per tranquil·litat dels economistes, en el qual el diner en quantitat i barat ha estat a disposició de tothom per poques garanties que oferís, per tal d’engreixar el bou d’or, base del creixement, quan no hi havia altres circumstàncies sòlides.

Un cop fora del sistema bancari el destí final d’aquests diners, hem hagut de patir una situació cantada, com era la falta de recursos per retornar-los, deixant que el retorn del préstec a preu baix, per acabar-ho d’adobar s’ha de fer a preu cada cop més elevat.

Hem esperat que la banca donés els seus comptes dels seus resultats, i sense conèixer la totalitat d’aquests hem pogut observar com han tingut fortes davallades, han plegat directius considerats claus, però han continuat la institució com a necessària i garant del mecanisme per tornar a fer créixer l’economia.

Ara en una darrera etapa de liquidació per “derribo”, ve la nova que els mateixos bancs que han provocat la crisi, a més d’altres qüestions, procedeixen a triar com i a qui ajuden i es llancen a comprar pisos i sòl a les immobiliàries per evitar més suspensions de pagaments.

Un nou exemple del paper rellevant, i de vegades poc curos de la banca, que no ha d’oblidar que els recursos que administra són del ciutadà de a peu, i que aquest, en qualsevol moment, por decidir guardar-los sota la rajola.

No vull ser pessimista, però trobo a faltar una instància superior que els faci reflexionar i actuar en conseqüència.

Diuen que el governador del Banc d’Espanya ha fet, i molt bé, aquest paper. Però també ha dit que els nostres bancs no es lliuraran de les conseqüències de la crisi global que patim.